Característiques de la innovació
La innovació s’expressa amb un nou llenguatge sobre la realitat i les seves modificacions. Es pot definir com la conceptualització d’una sèrie de canvis específics per a l’elaboració d’un disseny singular d’un procés productiu o servei que provoqui l’evolució d’una situació anterior per obtenir un resultat més favorable.
La seva afecció no implica només les empreses, sinó també les institucions, les entitats i les associacions; representa l’ànima de tota organització, l’objectiu permanent en totes aquelles que es consideren modernes i el combustible que les manté en actiu en un mercat no gens fàcil. En projectar una imatge, la innovació reflecteix la personalitat dels individus i els equips que posen en pràctica mètodes i tècniques que impregnen els sectors productius d’un esperit d’evolució creativa.
El procés d’innovació s’estructura prenent com a base el seu origen (per a què el canvi es produeixi s’ha d’apreciar un desajust en el sistema que generi una tensió diferencial entre el que es té i el que es desitja), la naturalesa del canvi (que no s’ha d’interpretar com un mer succés, sinó com a resultat d’un procés que afectarà tots els membres d’una organització en un camí de definició, construcció i participació), els nivells del canvi (plantejats com un sumatori de millores progressives en el creixement personal i organitzatiu, les quals traspassaran els límits de la iniciativa personal i s’enfocaran en els efectes col·lectius), i el gradient dels canvis estratègics (afecta la incentivació de la coexistència dels membres, la creació de vincles per a la connectivitat dinàmica i la potenciació de la cohesió per assolir fites comuns).
En un procés d’innovació, s’identifiquen tres fases: observació, partint de la realitat més propera; reflexió, tenint present l’aprenentatge continu per aplicar la reflexió episòdica i l’ampliació de significats i interessos; i aplicació, relacionant la pràctica i la teoria amb una mentalitat de transferència de resultats.
La premissa de qualsevol itinerari envers la innovació és la formació d’un equip. Tenint en compte que no existeix cap fórmula cartesiana a emprar pels seus membres en un espai on no hi cap la paraula ‘competició’, s’ha d’evitar la immediatesa, fer emergir la prudència i la paciència, i compartir l’esforç de cadascú.
Els components de l’equip assoleixen rols concrets amb la necessitat de no fer únicament innovació, sinó de ser també innovació perquè s’han d’adaptar als moments i esdeveniments del procés. Segons Tom Kelley, aquests rols són d’aprenentatge, organitzadors i constructors. L’aprenentatge ajuda a evitar que l’equip es concentri massa en sí mateix, requereix humilitat per qüestionar el propòsits i romandre obert a noves perspectives.
Els organitzadors coneixen el procés i la finalitat, identifiquen la seva gestió com un complex joc d’escacs en el que es juga per guanyar, generalment de forma contraintuïtiva. Els constructors apliquen els punts de vista dels rols anteriors i es focalitzen en l’assoliment de l’objectiu. Quan les persones de l’equip adopten aquests tres perfils, deixen empremta, són molt visibles i es troben al centre de l’acció amb efectivitat i pragmatisme.
La innovació ha de ser oberta per ampliar el coneixement i la creativitat amb suficient flexibilitat i adoptar el paper adequat a cada repte. Ofereix un nou vocabulari, un discurs inèdit per obrir-se a nous models de pensament i motivació per tal de fer aportacions úniques.