Àrea metropolitana o govern regional?
El debat de la creació d’un àmbit metropolità al Camp, de Reus a Tarragona i un cert espai més, acotat a l’àmbit més intensament urbà, mereix algunes reflexions de context. Entre altres coses perquè el model barceloní de l’Àrea Metropolitana (AMB) no és cap joia. Segueix en perímetre la dita «comarca» del 1953, ampliada amb un parell de municipis, que serví per negar la visió comarcal de la República. I avui dia no és un àmbit funcional, sinó un espai de segregació entre dins i fora. Només la inèrcia i la immobilitat, així com els interessos polítics de curta volada, impedeixen ordenar una regió que és més àmplia. L’AMB és el tercer pressupost de Catalunya, després de la Generalitat i l’ajuntament barceloní, i just per sobre la Diputació. Un govern de segon grau, destí còmode de regidors sense control. Un organisme d’aquesta magnitud, sense elecció directa, tendeix a ser un monstre. Els acords són de passadís de palau, d’aparells polítics i tot això s’endolceix amb grans tòpics de modernitat metropolitana.
Al Camp partim d’una tradició complicada, amb el principal fracàs de la divisió regional del 1932: amb dues regions amb capitals a Tarragona i Reus. Fa temps que entre Sabadell i Terrassa hem superat el veïnatge fred per a parlar de Vallès, amb Granollers inclòs, i fent-ho de manera activa i positiva, per la qual cosa sabem de les dificultats de compartir visió.
Des del mapa de vegueries/regions del 2010, amb presidència de Pasqual Maragall, el Camp sembla tenir consens i la regió seria formada amb Alt i Baix Camp, Tarragonès, Conca de Barberà i Priorat. Aquesta última és una comarca del vessant de l’Ebre, amb molta relació amb les seves veïnes. El Camp comparteix un organisme metropolità que és l’Autoritat de Transport (ATM), un consorci amb la Generalitat, com hi és a Girona i Lleida. En termes de mapes de la Generalitat, la majoria de les conselleries respecten la delimitació del Camp. Llavors la pregunta és: cal una àrea metropolitana, o millor un autèntic govern regional?
No en tenim experiència a Catalunya, però és el que hi ha a l’Aran, on voten en doble urna a les municipals: ajuntaments i Consell General de la Vall. És el que hi ha a 11 consells insulars, a 7 CCAA uni-provincials i a les 3 diputacions basques, en totes les quals també voten doble a les municipals. Li cal àrea metropolitana a Madrid o a Bilbao? Doncs no, perquè un govern regional fa aquesta funció i moltes més. I ho fan amb programes sotmesos al debat i escrutini públic, amb responsables electes i no com a equilibris indirectes entre ajuntaments. Un govern regional per als 547.000 habitants del Camp deixaria les comarques com a serveis municipals de rodalia, però una àrea metropolitana reduïda posa en qüestió el paper de les mateixes comarques.
Un govern del Camp empataria amb Cantàbria (584.000 habitants) i Navarra (661.000), superaria Àlaba (333.000) i La Rioja (319.000), totes elles amb plenitud de governança i, fins i tot, amb relacions directes amb la UE. Un govern regional electe assoliria la legitimitat de ser agent de competències de la Generalitat per delegació. Un govern regional parlaria de mobilitat, d’infraestructures, de polígons,... Però també de política industrial i ambiental amb majúscula. No obstant, també és cert que la creació d’una àrea metropolitana podria ser el primer pas per a un govern regional amb plenitud, sempre que es creés en aquesta perspectiva, en àmbit i legitimitat d’elecció.
Serà sempre millor un sufragi universal que pactes i equilibris entre alcaldies, els uns per sobre de les altres, capitals per damunt de pobles. Millor assolir transparència pública, que jerarquies corporatives, com a l’ATM, que no és cap model solvent. En el nostre país, una tradició franquista de desconfiança amb les institucions, sumada a un esperit anàrquic, ens impedeixen fer un salt de qualitat democràtica. Preferim màquines administratives enormes, a les quals criticar, que aparells més eficients, responsables i directament electes. Això no passa a Europa, on hi ha institucions regionals democràtiques. Aquesta hipòtesi no ens la formulem mai de cara i ens entestem en complicar el laberint, en comptes de construir des de l’orgull de ser, en aquest cas, ser el Camp, ni més ni menys.