Aniversari del canal Reus-Salou

La necessitat i l’empenta, dos camins que empenyen l’economia, van fer que aquella població que al segle XVII començava a posar les seves xifres de població en les cinc xifres, i volia ser la segona de Catalunya després de Barcelona, tingués una visió de futur impactant.

Salou, des de sempre, havia estat la sortida de Reus cap al mar. I Salou havia crescut amb l’alè dels reusencs.

Reus tenia un camí per on posar les seves mercaderies al port salouenc, camí que va passar a ser carretera, però que comportava pagar impostos de peatge a Vila-seca. Per altra banda, en el terme reusenc no hi havia cursos d’aigua que, cap al mar, poguessin afavorir la comunicació fluvial amb la costa, només rieretes, seques la major part de l’any.

El problema de la comunicació per la sortida de l’emergent economia reusenca anava, doncs, paral·lel al de l’aigua, tant pels recs com pel consum humà i industrial.

Tornem a Salou.

La tenacitat reusenca i la necessitat dita abans, donaren una solució factible, malgrat que costosa: fer un canal que fes d’enllaç amb Salou. L’ampliació de l’antic camí en nova carretera, feta el 1780, no era pas la solució pel transport.

A més a més, Tarragona es despertava i n’era una amenaça, en posar-se una duana el 1772 i decretar el 1789 la creació d’un impost sobre el tràfic salouenc de mercaderies, amb la finalitat que aquests ingressos servissin per a la construcció del port tarragoní.

Era l’any de la Revolució Francesa, i a Reus significava la revolució per tal d’assolir la sortida cap al mar, i aquest mateix any es va redactar un projecte pel qual es demanava l’ajuda popular. Però, potser per influències tarragonines, quan es va presentar al rei Carles IV, el rei el va desestimar. A Reus no calia derrotisme: en 1803 es presenta un nou projecte i el 26 de novembre de 1805 es va posar la primera pedra.

Com assenyala Joan Antoni Domènech al seu llibre Històries empresarials de Reus, la idea era poder transportar uns 800 bocois diaris o el seu equivalent en volum o en pes, que es faria mitjançant uns petits vaixells de 50 tones.

Les obres es van paralitzar el 1807 i la Guerra del Francès, amb nombroses dificultats organitzatives i econòmiques, posaren fi al somni del canal. La primera guerra carlina, que començaria l’any 1833, i el practicisme reusenc, portaren a tancar el mercat local i a posar-se al port de Tarragona.

Aquest projecte fabulós (comptaria unes 30 rescloses) s’abandonaria al segle de l’envol de la ciutat. A més que, amb el desenvolupament agrari, Reus es llançava també pels camins industrials.

El 1814, naixia el polític reusenc que més alt ha arribat en la política espanyola, Joan Prim i Prats, que lluita contra els carlins precisament a partir de 1834; Josep Tapiró apareix el 1836; Antoni Gaudí i Cornet, el 1852; Eduard Toda, el 1855, i Marià Fortuny, el 1877, per recordar alguns dels noms més il·lustres de Reus, nascuts en aquest període.

Ara, poc més de 200 anys després, aquella fabulosa idea s’ha concretat en una plaça a l’avinguda de Salou.