Adeu al Hard Rock: i ara què?
Pocs projectes han estat tan presents en el debat públic com Hard Rock. Dotze anys després de la seva presentació en societat, la ruleta segueix girant.
Des del 2012, el Hard Rock ha estat un gran protagonista de la política catalana. Ha ocupat portades de periòdics, telenotícies, espais radiofònics i moltes pantalles digitals. També, ha posat en perill alguns pressupostos del govern català, ha generat tensions dins dels partits polítics i, també, ha condicionat acords d’investidura. Malgrat les energies invertides per tirar-ho endavant, cada cop són més les veus escèptiques, i tot apunta que no arribarà enlloc.
Quan Artur Mas va presentar el BCN World el 2012, la proposta va ser ben rebuda. Semblava que havia superat el Madrid d’Esperanza Aguirre, que mesos abans havia presentat el gran casino europeu de l’Eurovegas. Al cap d’uns mesos de la presentació, l’inversor del projecte madrileny es va retirar, i la ruleta catalana va seguir girant.
Els primers anys, el govern d’Artur Mas va destinar moltes energies per fer realitat el complex turístic que gira entorn del joc. També va fer moltes reformes fiscals i modificacions urbanístiques per fer un vestit a mida, i per tirar endavant la iniciativa. Dels protagonistes de la foto inicials sols queda Criteria Caixa, el volum edificable ha minvat força i la superfície de protecció ambiental ha augmentat i ara el projecte és més sostenible. Com diuen alguns, és un projecte més a la catalana. Malauradament, el macrocomplex continua estant en el centre del debat polític.
Dos fets criden l’atenció en la trajectòria seguida pel projecte. En primer lloc, el nom de Enrique Bañuelos. Quan el president Artur Mas va presentar el projecte, l’inversor escollit fou l’empresa Veremonte, empresa liderada per Bañuelos. Un personatge tòxic de l’època d’Aznar que va protagonitzar una de les fallides més sonades d’aquella Espanya convertida en un gran solar urbanitzable. Al País Valencià se’l coneixia com el ‘tauró de la totxana’. Isidre Fainé, president de La Caixa i propietari dels terrenys de Port Aventura, mai va confiar en ell; però polítics experimentats com Artur Mas i Andreu Mas-Colell van caure en el parany d’aquell encantador de serps.
En segon lloc, la rebaixa fiscal del projecte. La llei sobre els Centres Recreatius Turístics de l’any 2014, feta per al gran complex del Tarragonès, va reduir l’impost als grans casinos del 55% al 10%. La forta rebaixa fiscal va fer el projecte més atractiu, a costa d’aixecar moltes crítiques perquè discrimina a la competència i fomenta el joc en un complex d’oci familiar. Aquesta rebaixa es revertirà gràcies a l’acord entre PSC i ERC.
Malgrat els retocs que s’han fet per adaptar el projecte, els escèptics i els crítics no han deixat de créixer. Destaca entre els que qüestionen de ple la iniciativa, la postura de Comuns. És legítim defensar els nostres valors i els recursos naturals, però també hem de pensar en les alternatives laborals a l’abast. La negativa frontal al projecte trontolla quan no som capaços d’oferir alternatives viables i realistes, adaptades a la nostra realitat laboral i social.
Sabem que el nostre territori és atractiu per a grans projectes, però són ja moltes les propostes que arriben de Barcelona i acaben en res. Que bé estaria que els polítics locals fossin capaços d’arribar a un consens per dibuixar el futur que aquestes terres mereixen. Un futur que respongui a les necessitats reals del territori i que es fonamenti en projectes sòlids que aportin estabilitat, cohesió social i respecte pel medi ambient.
La lliçó del Hard Rock és clara: si no ets capaç de definir el teu futur, ja ho faran per tu des de fora. I després, no et queixis si el resultat no t’agrada.