de la Marina

Hi ha espais que ens expliquen. Indrets concrets que aporten la perspectiva justa sobre el que som i el que podríem ser. La Marina Port Tàrraco, el moll de superiots a mig camí entre el Serrallo i el port, és un d’aquests llocs.

Forma part del paisatge tarragoní des de l’any 2007, però encara sorprèn, com si els vaixells de luxe que hi amarren no acabessin d’encaixar a tocar de les grans grues industrials que s’alcen a pocs centenars de metres.

La vista des de la Marina, dels tinglados cap al Francolí i del mar cap a la ciutat, ofereix una panoràmica de la realitat econòmica i social que massa sovint passa per alt als que l’habiten.

Hi ha els restaurants del Serrallo i les barques de pesca que es veuen des de les seves terrasses, hi ha el port i el relleu de les grans sitges que l’acompanyen, hi ha els iots amb les tripulacions que els feinegen i, allà mateix, hi ha els blocs d’oficines del Business Pier que acullen dotzenes d’empreses tecnològiques i de serveis.

Turisme, pesca, indústria, oci, tecnologia i valor afegit. Tot a tocar. Tot en sintonia.

La vista des de la Marina és la prova del nou d’una economia viva i diversificada, capaç de sumar noves activitats sense abandonar les tradicionals.

Allà on el Serrallo és la Tarragona de sempre, el port representa l’empenta industrial de la segona meitat del segle XX. La petroquímica, sí, però també el múscul exportador que es concentra en dotzenes d’empreses multinacionals que s’obren al món des de la Conca, Valls i Reus.

I entre l’una i l’altra, el segle XXI, el turisme d’altíssim valor afegit dels superiots i els milers de llocs de treball del sector tecnològic que des del Tecnoparc han crescut cap a la Marina. Primari, secundari, terciari i quaternari, el sector del coneixement. Pòquer de sectors.

Però la Marina no ens explica només per aquesta panoràmica privilegiada sobre l’economia de la ciutat i la regió que l’envolta, ens explica també pel desconeixement que en tenim. Han passat més de quinze anys des que es va inaugurar, però els tarragonins no s’acaben de fer seu aquell espai.

A Sardenya tothom coneix Porto Cervo, però la Marina encara passa mig desapercebuda. I tampoc no és estrany, a tocar de Cambrils, del Balcó del Mediterrani o del passeig d’Altafulla, un espai artificial i nou com aquell té molta competència, però hi ha alguna cosa més.

No ens coneixem, no ens expliquem, i si la Marina no es viu i no es fa present és, en bona part, perquè la ciutat i la regió estan faltades de miralls on reconèixer les seves virtuts i predicar-les als quatre vents.

Els tòpics que ens retraten quan se’ns veu des de fora acaben configurant la imatge que tenim de nosaltres mateixos. Com si el turisme i la química fossin tot el que hi ha. Aquell vell tòpic trist que deia que aquí només venia el que no es volia enlloc.

Com si Hard Rock i I’accident d’Iqoxe fossin prou per retratar una regió que genera gairebé el 10% del PIB català amb l’empenta metropolitana de mig milió d’habitants a mig configurar. No és així.

Les grans empreses químiques, Port Aventura, les petites multinacionals exportadores que lideren sectors globals i les empreses TIC són un regal que moltes regions voldrien i no poden tenir.

L’economia de la Catalunya Sud és més industrial, més complexa, més dinàmica i amb molt més valor afegit del que acostuma a córrer com a moneda d’opinió comuna. Saber-ho, valorar-ho i explicar-ho, hauria de ser una font d’orgull i un motor de dinamisme. Un tresor amagat carregat de potencial, com la Marina.