La mort com a espectacle

Segons Nicolás Sampedro, en una entrevista de Víctor-M. Amela, els joves catalans viatgen a Ceret, Nimes, Saragossa, Vinaròs o Terol (i també a Osca, em consta) per veure les corrides de toros que la llei prohibeix a Catalunya.

Deu ser veritat. Sempre s’ha constatat que vetar una cosa no és la millor manera de suprimir-la. Personalment, les corrides de toros amb mort no em semblen un espectacle edificant, però potser es podien mantenir curses sense mort, on no hi hagués més violència que la que podem trobar en alguns esports.

Per als més puristes, els toros sense mort són com el gintònic amb ginebra sense alcohol. Sampedro ho exemplifica amb una cita d’Orson Welles: «El torero és un actor a qui li passen coses de veritat». O sigui, que el risc és l’essència de l’espectacle.

En canvi, jo em quedo més amb el llenguatge que genera la narració periodística, amb la riquesa dels colors dels vestits: «Grosella y oro», «azul noche y oro», «blanco y plata», «grana y oro», «aguamarina y oro», «verde esperanza y oro». És prou bonic. I sense necessitat de matar ningú.