Vint anys després de la seva primera diada. El vol del president Maragall i teoria de la ‘maragallada’

Fa vint anys de la primera Diada del president Maragall, 11 de setembre de 2004. Va mantenir les tradicions però hi va afegir un invent seu, com no podia ser d’altra manera en un dels més enginyosos i brillants inventors de política: un acte obert al Parc de la Ciutadella, barreja d’actuacions i litúrgia política. Rafael Subirachs, que havia estat el primer en cantar legalment Els Segadors, en la seva versió històrica, la va entonar allà, davant dels Mossos vestits de gala també a l’antiga, amb espardenyes de vetes. Una manera de proclamar-se hereu d’una tradició –sempre que podia apel·lava a la seva condició de 127è president de la Generalitat–, però mirant endavant: sense sortir d’Els Segadors, els va posar en un Estatut d’Autonomia per primer cop i, per fer-ho més solemne i a futur, va encarregar-ne una nova versió al mestre Antoni Ros Marbà, que es va enregistrar amb l’OBC i el Cor de Cambra del Palau de la Música, i avui encara és la que s’escolta als actes institucionals.

Aquell Estatut del 2006 va ser el gran llegat de Pasqual Maragall, una llei orgànica que era més confederal que federal i que lamentablement el Tribunal Constitucional va fer més autonòmica que federal. Va ser la primera gran demostració que la democràcia pleníssima –l’Estatut va ser votat al Parlament, validat a les Corts Espanyoles i plebiscitat en referèndum—podia ser intervinguda pel poder judicial: som allà mateix i, com diríem en el llenguatge jurídic que ens ocupa, portar la democràcia als tribunals ha creat jurisprudència i ara tenim l’amnistia a la banqueta.

Però si l’Estatut era la nau insígnia de l’obra nacional de Maragall, la llei de barris i l’empenta a la sanitat pública ho volien ser del seu socialisme, quan una cosa i l’altra, nació i societat, s’implicaven enriquint-se recíprocament en la nissaga d’un socialisme català que –grosso modo– arrenca de Rafael Campalans, passa per Joan Comorera i recala en Joan Reventós i l’últim dels mohicans d’aquella visió progressista, afortunadament en lúcida producció ideològica de la millor tradició de l’esquerra il·lustrada: Raimon Obiols.

El president Maragall no hauria pogut fer tot el que feia sense que operés el concepte metafísic de la “maragallada”, que podríem definir com el toc genial i agosarat de fer allò que no s’espera que es faci, que és sorprenent i/o sembla forassenyat i necessita una bona dosi d’audàcia... Aquell dissabte de març de 2005 a la masia dels germans Argemí d’Abadal, al Moianès.

Lluís Argemí, catedràtic d’Història del Pensament Econòmic, va ser un dels millors amics del president Maragall, amb qui compartia veïnatge d’estius a Rupià. El convoca a la festa de la matança del porc, però a banda de les botifarres i els millors llardons de la història de la gastronomia universal, allò era un escenari de converses interessantíssimes i una manifestació cultural que acabava justament amb Rafael Subirachs fent un recital en petit comitè, canta les seves precioses musicacions a poemes de Salvat-Papasseit, amb final en Els Segadors. Resulta que, a més a més, aquella finca, famosa perquè s’hi enregistra l’anunci televisiu d’un fuet molt popular, es diu El Prat i té un camp d’aviació amb dos hangars on s’enlaira i aterra Joan Argemí, que pilota una avioneta.

Salta la maragallada. El president vol volar i els serveis de seguretat alerten totes les alarmes dels consells de prudència, capteniment, seny versus rauxa... Però Maragall insisteix i puja a l’aeroplà darrere de Joan Argemí; els deixo amb el meu dietari d’aquell dia, periodisme de la vivència: «El president vol volar! La primera autoritat de Catalunya, missing per al món [no va anar al comitè federal del PSOE i el diari Avui es preguntava «On és Maragall?»], vol enlairar-se amb un mosquit que arrenca a 40 kilòmetres per hora i arriba a la velocitat màxima, ja al cel, de 270... Tothom li desaconsella, però Maragall s’entesta que vol fer una volteta; es calça un casquet de cuiro com els del Baró Roig, de Howard Hugues o de La volta al món en vuitanta dies, i s’envola des d’un patatar afaitat. Els mossos d’escorta no saben què fer. Quan aterra, explica l’aventura, la bellesa dels paratges a vista d’ocell... i encén un cigar, feliç com un anís».

Més enllà de l’anècdota, la categoria del tarannà: sense aquell afany de volar, no hi hauria hagut jocs olímpics, l’alcalde de Barcelona hauria estat tan gris com els que el van precedir i els que el van succeir i Catalunya no s’hauria il·lusionat i desil·lusionat amb un Estatut que transitava del final de l’autonomia al principi del sobiranisme.

El president Maragall, per la seva malaltia, no va als actes oficials que reuneixen els altres presidents, per això toca encara més de fer-lo present, començant pels del seu partit, el PSC, que han tornat a aquell Palau de la Generalitat que ell va ocupar amb aquelles sigles per primera vegada. Tant de bo que, vint anys després de la seva primera Diada, el president Illa l’homenatgi com es mereix.