Vigència dels refranys o un grapat de veritats incòmodes aparentment inofensives
«Refranys i geners són verdaders». Pot semblar estúpid. Els altres mesos no ho són? Doncs, no. De tots els mesos de l’any és l’únic que no enganyarà respecte a l’oratge que farà
Des de la meva arribada al món, sempre he estat un xiquet malaltís. Això podia tenir tres desenllaços diferents: l’extremunció, créixer i que acabis sent fort com un roure, o bé que durant tota la vida siguis un trist personatge xacrós conegut de totes les consultes mèdiques. Endevini, el lector, la meva posició.
El fet de romandre gran part de la meva infància empiocat a casa va fer que m’amarés de tot el parlar popular que hi havia al meu voltant. Els padrins i llurs amistats que venien cada tarda a jugar a cartes i repassar tot el poble les deixaven anar tot sovint i servidor, mentre em distreia dibuixant assegut a la taula del menjador, apuntava frases, dites, refranys, expressions, tota mena de paraules que venien en gran part del segle anterior, quan besavis i rebesavis tenien una gran riquesa lingüística i, del castellà, en deien la llengua del cadastre.
Tinc llibretes plenes de coses apuntades. Algunes expressions ja apareixen, igual o amb petites diferències, en diccionaris o reculls de ‘ditxams’ que és com deien a casa dels refranys o les frases fetes. Per a mi, l’ús d’aquesta riquesa expressiva és natural i no em representa cap esforç fer-la servir quan ve a tomb.
A més a més, amb els anys, he anat apuntant altres expressions de parents i de persones conegudes circumstancialment que m’han enriquit i que també he anat afegint al bagatge del meu parlar i, de retruc, de la meva essència. A algú, tot plegat li pot semblar anacrònic. A mi em resulta plaent, em fa ser una persona que respecta el seu passat i que té recursos davant de qualsevol fet en el qual la gent jove no sap mai què dir.
L’estiu és un bon moment per repassar tot de carpetes i apunts que tens escampats per casa. He trobat, escrit a mà, lògicament, tot un recull de refranys que és impossible de saber d’on han sorgit. Són una carretada de saviesa popular que encara que en alguns moments sembli gruixut, són màximes de certesa i veritat diàfana que ni l’opinió políticament correcta dominant no pot pas rebaixar.
Alguns exemples trobats en els meus apunts són:
«La bogeria no té cura, i si en té, poc dura». La psicologia i la psiquiatria predominant fins no fa pas gaire haurien crucificat qualsevol que sortís amb aquest ciri trencat. Hi va haver un temps que consideraven que tot seguint uns paràmetres i canviant el nom dels problemes, obrint les portes de llocs també amb noms canviats, tot tindria solució. Sembla que la tendència recent ha canviat una mica, i la veritat de la frase, per crua que sigui, és real.
«Val més una plomada que cent raons». Més clar, impossible. No discutim si la paret és torta o va ben dreta. Tira la plomada i ho sabrem. És a dir, cal comprovar in situ els fets. Val per a metges, advocats, polítics, periodistes, pagesos, reposadors de supermercat i tutti quanti.
«Mal perdonat, dolent triplicat». Aquest és dur. Encara més en una societat on tothom ha de rebre segones, terceres i fins i tot quinzenes oportunitats, encara que hagin fet poc o molt de mal. Hem arribat a l’altra punta de la perversió humana: disculpar el mal que fa una persona per causa de circumstàncies externes que l’exculpa de les accions fetes.
En aquest refrany, poc amable amb l’ésser humà i la seva presumpta possibilitat de rehabilitació, s’hi amaga pràcticament tota la filosofia de la humanitat d’ençà que l’home va deixar coses per escrit. Els refranys no són carrinclonades que deien els avis poc instruïts. Sempre tenen un rerefons que mostren una experiència secular, almenys d’una part dels nostres ancestres. I sort n’hi ha que no he dit: «Home mort no mou guerra», perquè aleshores molts lectors entrarien en còlera. Tanmateix, aquest és el pensar i l’actuar de més de tres quartes parts del món, agradi o no.
I, per acabar, «en aquest món, uns pasten i altres van al forn». És anàleg al «mentre hi hagi rucs, n’hi haurà que aniran a cavall». Però en aquest segon, de tant en tant el ruc pot tirar una coça; en el primer, en canvi, el destí, la fatalitat és tan acreditada, que poca cosa més s’hi pot afegir.
Vingut al món fa un grapat d’anys a Vilallonga del Camp, en una casa on el parlar diari era ric, i a vegades, fins i tot, molt cridat, Decibels avui dia inacceptables fins i tot en un concert de rock, rap o qualsevol altra música tristíssima contemporània. Periodista, radiofonista, guionista i tota mena d’’ista’ que hom vulgui afegir-hi, tret del mot turista. Com tot bon malalt a perpetuïtat, val més no sortir de casa, faci fred, faci calor.