Una nissaga radiofònica tarragonina: Els Pastor-Llopart
Griselda Pastor Llopart. És probable que l’alcalde Viñuales l’hagi escollit com a pregonera per ser una tarragonina amb una gran projecció, però també és una gran companya i una periodista que honora la professió
Quan el director de Ràdio Reus em va encomanar el 1978 fer la primera retransmissió del concurs de castells de Tarragona li vaig dir que jo no estava preparat, però va insistir tant que no em va quedar més remei que fer-la. A la Plaça m’ho estava passant molt malament, no en sabia prou; en una pausa publicitària vaig fer zàping i vaig escoltar la veu coneguda del Manel Pastor que narrava amb passió i coneixement el que passava. La primera reacció meva va ser plegar.
La següent vegada que vaig saber d’ell fou l’endemà que em nomenessin director de Ràdio Reus, era el mes de setembre de l’any 1982; una veu al telèfon em digué: «Hola, soc Manel Pastor, de Pastor Publicitat, demà hauríem d’anar al PRYCA (aleshores el Carrefour es deia així), ja que s’ha de firmar el contracte publicitari anual». El to era ferm, autoritari; òbviament li vaig dir que sí. Al sortir de la reunió em vaig adonar que en una hora havia après molt, de ràdio, de publicitat i... de directius francesos.
La nissaga té un altre puntal, i fort; ha estat parella professional a la ràdio i personal a la vida: la Griselda Llopart, que va plegar de la Voz del Mediterráno per a dedicar-se a fer grans els quatre fills que han tingut. El 1983 li van proposar tornar a la ràdio, es tractava de posar en marxa l’emissora local de la nova Cadena 13. La cosa no va anar bé; com que era i és una persona intel·ligent i amb molt de sentit comú, ràpidament es va adonar que l’empresa que la va contractar més que ràdio volia fer altres coses, i com és natural va plegar.
Amb Manel Pastor ens vèiem sovint, amb ell parlava bàsicament de ràdio; a vegades s’embalava, no acceptava les coses mal fetes i treia el seu caràcter fort, però era una bona persona, jo diria que per moltes coses que va fer per a mi en els moments difícils, m’atreviria a dir que era un bon amic. Un dia em va parlar de la seva filla Griselda; em digué que volia fer ràdio. La SER acabava d’obrir un estudi a la Rambla; allí aquella noia menuda que no crec que tingués més de 17 anys feia unes hores diàries d’emissió, però un dia hi va haver un greu incident a Tarragona i, sense encomanar-se a ningú, va agafar un casset i va cobrir amb èxit la informació. En aquell moment vaig saber que no volia posar discos, sinó fer de periodista. Passat un temps, en veure que si volia seguir en la professió havia d’ampliar formació, va fer mans i mànigues per estudiar a París, a la Fundació de Journalistes de l’Europe. I ho aconseguí.
Vam perdre el contacte fins que un dia, al matinal d’Iñaki Gabilondo, vaig escoltar una crònica seva de la guerra de Kosovo. Em vaig queixar que ningú m’informés que la Griselda havia tornat a la SER, però em digueren que el que havia passat és que feia pràctiques a l’antiga Iugoslàvia i, a l’esclatar el conflicte, va trucar a Madrid per oferir-se. Va ser la seva consagració. Va tornar a Ràdio Barcelona, amb el mateix tarannà, però amb més experiència i es va encarregar de la secció de política. Treia exclusives, utilitzant sempre un mètode molt seu que no fallava mai: un bon coneixement dels temes, una gran insistència en saber la veritat i una actitud sempre embolcallada en bones maneres que li obria totes les portes.
La marxa a Brussel·les va ser un ascens per a ella i li va obrir un forat a la redacció de Ràdio Barcelona. A la capital europea va tardar poc en estar a primera fila i relacionar-se amb tothom. Fa uns anys, un grup de periodistes de Catalunya vam ser convidats a fer una visita a les institucions comunitàries. Allí vam constatar que era la mateixa: coneixia tothom i tenia bones informacions. Durant anys, la millor informació estrangera de la Cadena SER sortia de les seves cròniques, de les intervencions als programes, de la seva disposició, fins i tot quan li demanaven cròniques les emissores més petites de la Cadena; mai tenia un no.
Ara fa temps que batalla amb la salut, però no ha perdut res del que la distingeix: l’afabilitat, el coneixement de les coses, el bon criteri periodístic i l’empatia amb les persones. És probable que l’alcalde Viñuales l’hagi escollit com a pregonera per ser una tarragonina amb una gran projecció, però per a molta gent de l’ofici, la Griselda Pastor Llopart, tercer esgraó de la nissaga, és i serà, a banda d’una excel·lent companya, una periodista que en aquests temps d’impostura, de xerrameques a les pantalles i als micròfons i també de periodistes de part, honora una professió que ella dignifica i nosaltres estimem.
Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.