Un centenari inesxistent, un exemple més de com el carro va pel pedregar
«Qui llibres llegeix, respecte mereix». Aquest refrany nostrat seria aplicable si destaquéssim per la lectura. Avui dia té més sortida dir: «Home de molts llibres, ase segur»
Aquest mes de maig, Barcelona celebra el centenari d’una desaparició. De fet, no ho celebra. A la capital, des de fa un grapat d’anys, tothom viu als llimbs. Ben mirat, aquest article és més aviat un cant a la deixadesa i la degeneració cultural a la qual, tot el país, en general, ha arribat com per art d’encanteri.
En plena dictadura del general Primo de Rivera, quan no es podia tocar o cantar Els Segadors ni la Santa Espina i, ni de lluny, tenir una senyera penjada al balcó, Josep López Llausàs, Manuel Borràs i Josep Maria Cruzet funden la llibreria i l’editorial Catalònia amb la finalitat de fer atractiu el llibre i apropar-lo al lector, sobretot en la manera d’exposar-lo al públic en uns prestatges alçats i inclinats que van ser tota una novetat a l’època.
El nom de Catalònia, triat en llatí expressament, era tota una declaració d’intencions. Evidentment, serien una llibreria com qualsevol altre, però, tot i la situació política, els llibres i les revistes catalanes que, tot i la censura prèvia, sorgien com bolets, destacarien de manera especial per al comprador.
El primer establiment era al número 17 de la plaça de Catalunya; set anys després, però, es va instal·lar al número 3 de la ronda de sant Pere, just abans de tombar cap al començament del passeig de Gràcia. Un lloc tan visible que pràcticament es fa difícil creure que el motiu del tancament fos la presumpta manca de vendes.
Milers de persones que passaven per aquella cruïlla hi feien cap, tot seguint la dita: «Qui llibres llegeix, respecte mereix». Val a dir que a dins de la Catalònia sempre hi havia un formiguer de persones remirant, comprant o, fins i tot, robant, una malaltia, la del lladre de llibres que, de tant en tant, apareix entre els quatre cabuts que encara tenim la dèria de llegir.
Durant els anys 20 i 30 del segle passat, la llibreria i l’editorial Catalònia van fer arribar en català tots de clàssics universals, de Mark Twain a Dickens, passant per Tolstoi i, a més, van reeditar tot d’escriptors catalans que ja eren introbables. A més, van ordir una xarxa distribuïdora amb la finalitat que el producte arribés a tots els racons del país.
Una tasca cultural que, malgrat la dictadura franquista, quan la llibreria va haver de canviar de nom pel de ‘Casa del Libro’, tan aviat com fou possible, va continuar amb la dinamització i reafirmació de la cultura catalana.
L’any 2013 va haver de tancar, com hem dit, per la manca de vendes. Cosa, totalment inversemblant. Ara mateix, no gaire lluny d’on hi havia la Catalònia, al carrer Pau Claris, hi ha, davant per davant dues grans llibreries. Del mateix estil, n’hi ha una a mig passeig de Gràcia i una segona a mitja Rambla de Catalunya. I van venent.
Ara hi ha un local comercial impersonal dedicat als turistes que ha destruït l’esperit, la idiosincràsia que podria tenir la capital. Una institució cultural que enguany podia celebrar els cent anys en un centre històric, ja no mereix cap interès dels governants. I així s’han fos botigues i comerços centenaris a Barcelona. I segueix passant sense que ningú ho aturi.
Banalitats
Al capdavall, tot depèn de la morterada de calers que et posin damunt del taulell. És una destrucció subtil de les ciutats, amb el rerefons misteriós d’alguns personatges que van omplint butxaques, d’altres que blanquegen diners, i tot plegat per convertir la capital en una mena de Salou a l’engròs, farcit de banalitats per a un sector que mana més del que sembla. I que, en teoria, dóna molta feina.
Fa una setmana, al Versió RAC1 preguntàvem pel carrer a gent jove que ens acabés una frase icònica de La Vaca Cega de Joan Maragall. No n’hi va haver ni un que conegués ni el poema ni al seu creador. Som, exactament, aquí. I sort que no preguntàvem ni per Ramon Llull ni per Ausiàs March.
És evident que davant la catàstrofe cultural que patim (amb totes les excepcions que vulgueu) hi ha més d’un responsable, tot i que xiulin i se’n rentin les mans. Recordeu sempre que un poble que abandona la seva cultura, ho acaba pagant molt car.
Vilallonguí radiofonista que va néixer a Ràdio El Morell, va fer cap a Ràdio Salou i Ràdio Reus, formant-se en l’ofici, i he acabat a RAC1, al capdavall, la primera emissora catalana del país. Escriptor per vocació, encara que no ho sembli, i lector aviciat fins al punt que m’escau més la dita: «Qui molts llibres llegeix, del cap pateix».