Tots Sants a l’altre cantó de les flors. De morts i de castanyes o de zombis i de carabasses

En una visita als paratges d’Allò que el vent s’endugué, una guia m’ensenyava una casa model ‘Tara’, segle XIX, escalinates senyorívoles «a Dios pongo por testigo...» marbre i porxo amb vistes als camps de cotó que per fortuna ja no conreen esclaus. Em pregunta: «¿A Europa tenen coses així?». Li responc que sí, i que també tenim monestirs romànics, catedrals gòtiques i la Sagrada Família de Gaudí. Aquí ja teníem Tots Sants i el Dia dels Difunts abans que els americans exportessin Halloween.

El potencial econòmic del ‘made in USA’ és enorme, i aquí tenim empadronats de fa anys la Coca-Cola, els texans, les marques de tabac més fumades (ecs), els cotxes de Mr. Ford, etc... La industria cinematogràfica capital Hollywood també, i de quina manera, ha penetrat als nostres costums i és sobretot ella, la industria cinematogràfica, la que ens ha clonat Halloween, les seves carabasses i els zombis. Però davant l’hegemonia imperialista del kitsch i la barroeria, reivindico les nostres diades i costums tradicionals.

Per Tots Sants, la cultura catòlica celebra la munió de persones bondadoses que no han entrat al club selecte dels deu-mil canonitzats; és, en definitiva, el dia de la bona gent que ha traspassat amb mèrits però sense galons, diguem. Els honorem doncs el primer de Novembre i l’endemà, el Dia dels Difunts, i visitem les seves parcel·les d’eternitat als cementiris, netegem les façanes i les guarnim amb flors. És clar que molt sovint recordem els nostres morts, però aquests dos dies on la tardor escenifica climàticament la tardor emocional de la vida, ens hi atansem si de cas una mica més, fem pública la intimitat i, qui resi, també les oracions domèstiques elevades a la categoria bellíssima de la litúrgia.

Al llindar de les nostres privacitats, hi ha també qui conrea el costum cultural o meta cultural de visitar i, si és el cas, honorar tombes d’il·lustres difunts que han tingut algun paper en la vida de cadascú. El ventall és molt ampli, pot anar des del sepulcre de Sant Jaume, a Compostel·la, amb el viatge iniciàtic de fer el Camí, a Marx al Highgate Cemetery de Londres, passant per poetes que ens hagin impactat, com ara Antonio Machado a Cotlliure o Salvador Espriu, a Arenys de Mar, que precisament un i altre van evocar la mort als seus versos. El cantant francès Georges Brassens, que reposa al cementiri de Sète, té una preciosa cançó on explica amb sentiment i humor –«una tomba entrepà entre el cel i l’aigua»– on volia ser enterrat de cara al mar del Golf de Lleó, escoltant els ecos de les músiques populars veïnes i més estimades: el fandango, la tarantel·la i la sardana.

Les castanyes i moniatos al caliu ens recorden que aviat ens haurem d’escalfar i fer el canvi d’armari, guardarem els bermudes i traurem els abrics mentre el canvi d’hora ens acostarà benignament al rellotge infal·lible del sol. Si a més a més volem recrear aquests dies, res com la música ens atansa millor a la idea de la transcendència: els rèquiems, la música que, més que de la finitud de la mort biològica, convida a imaginar un viatge astral allà on la matèria es converteix en energia per la fórmula d’Einstein i on «els cossos ressuscitats no seran més que música», segons la fórmula de Sant Agustí.

El gènere musical rèquiem –en el llatí original, sense l’accent, significa descans– ha donat grans obres, començant per la composició de Mozart, celebèrrima gràcies al cine americà –casum ronda!– però en primera instància al fet intrínsec que la va escriure mentre s’estava morint, és a dir, mentre l’estava experimentant. Recomano també, a qui tingui interès, els rèquiems de Boccherini, Brahms, Berlioz, Dvorák, Verdi, Victoria... I el sublim de Fauré, que si volen poden escoltar en directe el proper dia 15, al Teatre Tarragona, dins la temporada de la Franz Schubert Filharmonia.

Els que reposen a l’altre cantó de les flors agrairan el record i l’amor dels que les hi ofereixen els dies que inauguren el novembre. Perquè l’altre cantó de les flors no són despulles veient com es marceixen sinó l’espai eteri i no material de més amunt on va a parar el seu aroma.

En pau descansin les víctimes del terrible desastre meteorològic.