Salvat-Papasseit o: el centenari d’un poeta compromès amb la política

Demà, 7 d’agost, farà cent anys justos de la mort d’un poeta prou conegut per una part de catalans. Hi ha un parell o tres de generacions que sempre l’hem tingut present. Coneixent com va l’ensenyament darrerament, ja tinc dubtes sobre si el jovent nostrat d’ara en té cap notícia.

Joan Salvat-Papasseit, poeta d’obligada lectura, inspiració de cantautors i el representant d’una cosa anomenada l’Avantguarda literària amb una breu col·lecció de llibres que són un referent literari de primer ordre: Poemes en ones hertzianes, L’irradiador del port i les gavines, La gesta dels estels, El poema de la rosa als llavis i Óssa Menor, publicat pòstumament.

Molts encara no l’han capit profundament i creuen que fer cal·ligrames i poemes retallats és allò que ha de fer el poeta avui dia. L’han estudiat tan malament que són incapaços de veure la mètrica estricta que conté gran part de la seva obra.

El lector, encuriosit, es preguntarà: tot just avui, amb tot l’enrenou de la prèvia d’un possible ple d’investidura d’un nou president de la Generalitat, aquest torra-castanyes ens ha de parlar d’un poeta?

Doncs, sí. És del tot oportú. Perquè Papasseit políticament es declarava socialista. No pas en el sentit d’alguns partits contemporanis nostrats. També es declarava cristià, però no pas catòlic. Deia que la diferència entre un cristià i un catòlic és la mateixa que hi pot haver entre un socialista i un partit socialista concret.

Hi ha gent que considera que el poeta ha d’estar pel damunt de segons quines qüestions mundanes. Qui diu això demostra evidentment tenir el cap de suro i desconèixer la poesia i la seva realitat, de totes les èpoques i de tot el món.

Només cal llegir les verinoses punxades epigramàtiques de Marcial fa 2.000 anys, les invectives de la majoria dels trobadors contra alguns nobles de la seva època, o els nostres reis catalans, com Alfons el trobador (mal dit, el cast) que tenia temps per fer poemes en occità mentre anava amb l’espasa escapçant sarraïns: o el poeta anglès que fa de la seva vida una posició política permanent: Lord Byron.

Sense esmentar el reguitzell de poetes que han fet política, tant explícitament en els seus escrits com en el seu comportament quotidià: d’Espriu a Joan Brossa, passant per Pere Quart.

Papasseit freqüentava en la seva joventut els ambients anarquistes de Barcelona fins que el 1913 va conèixer Daniel Cardona i es va radicalitzar al costat dels primers moviments polítics que aleshores en deien ‘separatistes’. Ell, en definitiva, considera l’actuació política com un element primordial en la vida d’una persona.

Té diversos textos, aforístics, de caire polític publicats. Alguns de contradictoris, com és natural, en tot aquell que hagi fet una evolució ideològica.

«Massa amos i lleis desenfrenen els pobles i els destrueixen. Per tant que massa amos vol dir molts i diversos despotismes; per tant que massa lleis vol dir que hi ha una força sempre al servei de noves tiranies.»

«La llibertat no és cara per escassa, sinó escassa perquè s’ha de guanyar.»

«El ferro al cint no pesa, pesa l’esquella innoble que el manso porta al coll.»

«Hi ha un excés de seny que no convé.»

De fet, en el pròleg del primer llibre d’en Cardona, Papasseit és on es mostra més bel·ligerant contra Espanya i ataca tot aquell que faci pactes amb els qui titlla d’invasors i que, a més, ens escarneixen. Tot plegat per acabar dient: «Feu-vos, doncs, el gran mèrit d’ésser separatistes.» Tot això un any abans de morir i seguint sent socialista.

De fet, parlem d’un temps i d’una generació que volia estar ben informada i tothom llegia el diari. El fet de poder ser socialista i separatista a la vegada, cosa estúpidament impensable per a la majoria dels nostres conciutadans actuals, demostra un cop més que fa 100 anys hi havia més cultura política que no pas ara. I d’aquí vénen totes les entabanades que hem vist i que veurem encara.

Acabem amb una gran frase de Papasseit que resumeix on som, en general: «En les cinc parts del món hi ha pocs intel·ligents i massa savis.»