Quan les eleccions apropen o allunyen de la política als ciutadans

He viscut com a periodista més de 40 eleccions entre municipals, autonòmiques i generals. He estat testimoni privilegiat del trànsit cap a la democràcia al nostre país a partir de la primera votació de l’any 1977 en que dissortadament la llibertat d’informació no va ser plena. Recordo que els que treballàvem a la ràdio vam poder cobrir lliurament la campanya, però el dia de les votacions haguérem de connectar amb Radio Nacional d’Espanya.

Em ve a la memòria com amb el director de Ràdio Reus, Jordi Costa, a la nit i tot esperant els resultats, ens dedicàrem a fer un tomb per totes les seus locals dels partits; al darrer lloc hi arribàrem a les 2 de la matinada, hora en la que a la televisió sortia un patètic Martin Villa donant els resultats corresponents al 2 per cent dels vots escrutats.

Ha plogut molt des d’aleshores i ara el panorama polític i social és absolutament diferent. La fragmentació de l’espai electoral és total i les campanyes tenen poc a veure amb l’eufòria social dels primers decennis; per altra banda, ha aparegut un fenomen preocupant: l’abstenció, i alhora una realitat que afecta al dia desprès de les votacions: els acords de govern, un problema que s’ha generat a partir d’aquest marc de divisió de vots i en el que les aliances a vegades no solament són difícils, sinó impossibles.

Durant les tres primeres dècades desprès de la recuperació de les llibertats a les redaccions dels mitjans de comunicació en dates com la d’avui era normal fer titulars tipus: «La votació de demà, una festa de la democràcia», «Els ciutadans exerciran demà el seu dret a vot, convençuts que enforteixen la democràcia», i unes quantes frases semblants.

Ara, el cansament entre la població és evident; molts ciutadans veuen que vivint com viuen en una societat cada cop més complexa i més diversificada, les receptes dels nostres polítics són més simples i semblen tenir més trampa.

En el panorama polític i en les campanyes el que no sembla importar és la veritat, sinó l’impacte que produeixen els eslògans i les frases fetes que contínuament ens envien. I no tot és culpa dels polítics; a les xarxes es generen autèntiques guerres d’informació, en les que també hi participen alguns mitjans convencionals, i que estan plenes de trolls, fake news, bots, mems, negacionismes de tota mena i d’altres excrescències i detritus digitals.

L’escriptor Lluís Calvo, ha escrit un petit llibre molt recomanable, titulat El segrest de la política, en el que diu coses molt interessants i colpidores com que la crisi de la veritat és també la crisi de la societat.

Agafa la frase de Simone Weil que diu que no hi ha res de bo en els partits polítics als que fa responsables del fet que mantenir una opinió lliure en l’actual context, s’ha convertit en una tasca gairebé impossible, doncs creu que la única opinió acceptable, ratificada pels aparells corresponents, és la que expressa el propi partit. En la seu criteri, fer créixer la democràcia vol dir fer-la sortir del marc estricte dels partits polítics, de les institucions i dels Estats.

A casa nostra, cada cop que en unes eleccions només vota la meitat de la població, sorgeixen tota mena de lamentacions, però l’endemà el tema ja ha caigut en l’oblit. No és d’estranyar per tant que a molts ciutadans els rellisquin les votacions, sobretot quan repassen les llistes dels candidats de la demarcació, nomenats a dit pels aparells burocràtics, i comproven a més que no tenen cap connexió amb la població, malgrat que alguns d’ells es presentin per segona o tercera vegada.

Com diu Calvo, demà els votants, que esperem pel bé de tots que siguin molts, no delegaran en els electes l’exercici absolut de l’activitat pública; el que es delegaran seran una sèrie de funcions que constitueixen el reflex, la gestió i el resultat del que hauria d’haver decidit, manifestat o debatut la ciutadania prèviament.

Quan els candidats van pel seu compte, quan s’allunyen de la ciutadania real, quan elaboren discursos simplistes amb frases que no volen dir res, l’únic que aconsegueixen és fer més gran l’esvoranc que hi ha entre uns i altres.

De tota manera, passi el que passi en endavant a mi no aconseguiran treure’m la imatge d’aquelles primeres eleccions, on els periodistes intentaven promoure debats reals i testimoniar a les ones, al paper o a la pantalla als autèntics protagonistes del dia: les ciutadanes i els ciutadans que aleshores en una gran majoria sí anaven a votar.