Postals barcelonines o: relats de les imatges que mai no veureu en cap representació gràfica

Convé, de cara al visitant a la capital del país adormit i de cara a les generacions futures, deixar constància, en forma de petits retrats, de com és una part dels contemporanis que hom pot trobar pels carrers i els racons de Barcelona a principis del segle XXI.

No és pas una llista exhaustiva. Ni excessivament crítica. Només és un esborrany de la realitat que moltes persones ignoren per egoisme, deixadesa o per la consigna emesa a través de certs mitjans de comunicació en els quals s’estableix que ‘tot ja ens va bé’, tot confonent el respecte envers el proïsme amb una permissivitat que frega la follia.

Vet aquí la col·lecció de postals de bona part d’allò que trobareu en aquest racó de món:

Els neodrapaires

Estols de nois joves (cap noia) centreafricans que branden pels carrers arrossegant carretons de supermercat que van omplint amb tot de sutzures que troben al costat dels contenidors de les escombraries diàries o bé en els de les deixalles de pisos que es rehabiliten. A aquests xicots els van fer creure en els seus països d’origen que aquí lligàvem els gossos amb llangonisses i que això era el paradís que podien veure en els serials de la televisió. Després de fer-los pagar una fortuna pel viatge i de patir tota mena de calvaris, han arribat aquí per arreplegar fustes, ferralla i electrodomèstics esventrats amb la finalitat de poder aconseguir quatre rals per part d’unes màfies prou conegudes, però que el sistema no gosa desfer. Van enfadats empenyent els carretons, com és lògic. I si no vigiles tot caminant per la vorera, et poden fúmer la càrrega pel damunt sense cap mirament. Com si tu tinguessis la culpa de l’engany que van patir.

La serventa del gos

Senyores de tota condició social que ara ja no només s’acotxen per a recollir la femta de la seva mascota, sinó que treuen unes tovalloletes humides i torquen els darreres del gosset. Allò que no farien pels seus pares o avis, ho fan per la bestiola. La part bona és que almenys la majoria ja arreplega les cagarades. Lloat sia Déu!

Els carrers buits

Durant tot l’any rondinen que no en tenen ni cinc però, en arribar juliol i agost, hi ha hores al dia que podries parar taula al bell mig del carrer Balmes o Muntaner i dinaries tranquil·lament com un senyor. Les carreteres, atapeïdes, els llocs d’estiueig no hi cap ni una agulla i els aeroports semblen l’entrada a l’altre món amb tot d’ànimes que esperen torn per anar a la quinta forca. Per cert, a l’aeroport no pensen en la contaminació dels avions que tant els amoïna quan són a la ciutat i atropellen qui calgui amb la seva bicicleta ecològica.

Els camàlics

Tot de nois (cap noia) de certs països asiàtics, carregats amb motxilles amb distintius d’empreses que constantment tenen problemes amb les autoritats, van amunt i avall de la ciutat, traginant menjar, objectes o substàncies indefinides, sense respectar cap norma de circulació establerta i emulant una imatge de l’antiga Roma en la qual veies tot d’esclaus brandant d’ací d’allà, carregant el que fos d’una part a l’altra de la ciutat. Després de dos mil anys, no ha canviat res.

Els malforjats

Carretades de gent, nostrats i forasters, abillats com uns despenja-cistells i calçats amb xancletes com les que cal fer servir quan ets a la platja o la piscina. De març a octubre, tret que arribi una gran fredorada. Xàfecs anunciats (no miren mai cap previsió meteorològica), pel cap baix, els netegen els peuets. Això quan no han de córrer cap a urgències a causa de tota mena de cops, trencadures, aplanaments o escapçades de dits i ferides sangonoses de tota mena.

Els inexistents

En aquesta ciutat hi ha més gent de la que sembla. No em refereixo a les més de 5.000 persones empadronades en una sola casa i en coneixement de l’Ajuntament. Parlo de gent que crec que és morta, que no sap que ho és i que balandreja per les cantonades o roman, apàtica, en qualsevol indret més o menys concorregut. Hi són, però moltes altres persones vives no les veuen. Per això és recomanable aparentar que no les veus, per evitar tota mena de contrarietat futura.

Periodista, radiofonista, guionista, escriptor i no faig més coses perquè no hi ha més hores al dia. Vaig néixer a Vilallonga del Camp, però fa tants anys que no en tinc record de l’esdeveniment. Sé del cert que el dia del bateig van llençar confits i caramels a tots els assistents, quan encara es feien les coses amb una certa lògica. De Barcelona estant, provo de no caure en el desgavell sense control de la capital.