‘Pinganillos’ assassins

Aquest diumenge va ser la Pentecosta, el dia que els apòstols van rebre el do de llengües per predicar l’evangeli, sense traductors ni orelleres. La commemoració m’ha vingut caiguda del cel per arrancar la qüestió de la utilització de les quatre llengües oficials de l’estat espanyol al Congrés des del setembre passat sense que s’hagi produït cap catàstrofe natural, no s’ha trencat l’estat, ni s’ha aixecat cap mur, com vaticinava l’editorial d’un diari espanyol. Tampoc els serveis mèdics de la cambra han detectat que cap parlamentari hagi pres mal perquè s’hi parli de manera oficial el català, l’euskera i el gallec, a més del castellà. Com a molt algun mal de ventre d’alguns diputats o alguns funcionaris o periodistes escandalitzats per aquest sacrilegi lingüístic i polític.

Això no vol dir que visquem en un paradís de pau i tranquil·litat, perquè només cal que repassin el Diari per comprovar que el clima polític espanyol està verbalment en un terreny bel·licista, tant internament, com externament. I si no en teníem prou amb les trifulgues entre els nostres representants, ara s’hi suma també l’excèntric president de l’Argentina que ha escalfat les ja remogudes aigües espanyoles immerses en període electoral per les europees. Recordin allò del pim, pam, pum, que els vaig comentar.

Tornant a les llengües, he de confessar que jo era escèptic. En els prop de quaranta anys que porto per aquí que he viscut episodis de tots colors sobre la llengua, i quant a l’agost, per a poder escollir a Francina Armengol com a presidenta de la institució, els socialistes van pactar amb els independentistes catalans, vaig dubtar públicament que es portés a terme, o si més no ràpidament. Reconec que em vaig equivocar totalment, ho admeto i celebro aquest error. Per això quan es va qualificar de ‘pas històric’ no era una exageració periodística, sinó la constatació d’una realitat, perquè poder escoltar a la cambra que representa la sobirania popular les quatre llengües que parlen els ciutadans d’aquest estat, queda clar que és una qüestió de democràcia. El pluralisme lingüístic enriqueix al conjunt d’Espanya i la implantació del famós ‘pinganillo’, orellera en correcte català, no sembla una agressió contra ningú i menys contra el castellà.

Les Corts són, com va dir Francina Armengol, el temple de la paraula, i si ha de poder expressar-se en diferents idiomes, en contra de l’oposició frontal del PP i de Vox, que van muntar un numeret abandonant el ple i llençant els auriculars a l’escó de Pedro Sánchez. Mentre que el PP intentava torpedinar-ho per la via legal, amenaçant recórrer al Tribunal Constitucional. Tan sols una amenaça perquè avui dia no es tenen notícies que els populars hagin complert la seva advertència. Al contrari, vuit mesos després que es parli català, gallec i euskera al Congrés no és notícia, ni als mitjans, ni entre funcionaris, periodistes i polítics.

Ho he anat comprovant personalment setmana rere setmana, al ple i també a les comissions que ja es pot utilitzar, i la sensació és com si s’hagués fet tota la vida, i no ha estat així i hi ha molts diputats catalans que poden certificar perquè han patit durant moltes legislatures aquesta anomalia democràtica. Ara ho celebren, no només d’escoltar aquestes llengües, sinó també de veure com als diaris de sessions de la cambra es recullen les intervencions en l’idioma que es produeixen. https://www.congreso.es/public_oficiales/L15/CONG/DS/PL/DSCD.

Llàstima que al Senat, que va ser pioner fa anys en la utilització del català, no es pugui fer servir als plenaris i a les comissions. Però tot arribarà, segur. També semblava impossible que mai un ministre s’expressés en català a l’hemicicle com ho ha fet Jordi Hereu en alguna ocasió, responent preguntes. O fins i tot que l’estricta ministra de defensa, Margarita Robles, improvisés dilluns unes frases en català a la comissió de seguretat. O fins i tot que la presidenta de la cambra doni les paraules o reculli les intervencions en les llengües que fan servir els oradors, i que en la seva compareixença per parlar del cas Koldo, Francina Armengol, utilitzés el català, sobretot per expressar que la corrupció de què l’acusa el PP «me fa oi» (em fa fàstic).

Ha quedat ben clar doncs que el Congrés no s’ha convertit en una Torre de Babel ingovernable ni que els ‘pinganillos’ destruirien Espanya.