Personal i Intransferible

El parlar reflexionat de Sara Pérez Ovejero es fon amb el talent musical d’Ana Rossi. Dues veus despertant emocions que obliguen a revisar-se

Tan sols li queden nou ampolles de la primera anyada de Venus, cupatge de garnatxa, carinyena i syrah. En un rampell, decideix emportar-se’n una del celler. Li fa de talismà a l’escenari del Teatre Fortuny. Any 99, a la recerca de l’elegància, la tensió, l’harmonia i l’equilibri en el vi. Inici de l’aventura enològica compartida amb René Barbier a la DO Montsant. Revolució, introspecció, necessitat de revisar patrons i fixar-ne de nous. Any 24, no actua sola a Reus. Hi ha aquell vi iniciàtic a la vora i la seva set indòmita. Sara Pérez Ovejero recita fragments aspres de Lo mig del món, el llibre celebradíssim de Roser Vernet, també prioratina, que demana paciència i concentració a cada línia. Paraules adustes que neguitegen l’esperit. Quin món més feréstec que vivim, quina necessitat sentir-lo dir amb delicadesa; combois, cases, partences i rius en la veu d’una enòloga compromesa amb el paisatge i amb el seu essencialment. Cada estació, cada anyada s’hi arrela una mica més, sense guardar mai del tot les ales que li fan alçar el vol per comprendre i aprendre. A vegades, per fugir. No és que s’hagi après el text, és que el sent. Per això sedueix l’espectador i és còmplice de la veu precisa d’Ana Rossi, cantant argentina. Explora un camí nou, dir les paraules sensates que ha escrit una altra dona que també sap dir-les des d’una gola diferent. Repte majúscul. S’aventura. S’explora. La té asseguda al davant. Acaba complaent a tot l’auditori; recita un llibre que és ple de frisances. Hi ha subtilesa malgrat la complexitat i les arestes dels mots, com les reflexions a què condueixen. El parlar reflexionat de Sara Pérez Ovejero es fon amb el talent musical de Rossi. Dues veus despertant emocions que obliguen a revisar-se. Un dimarts qualsevol creant bellesa al mig del món que aquell dia és l’escenari del teatre. Producció pròpia de Personal i Intransferible Fortuny sota la batuta del director Francesc Cerro-Ferran. Intimitat, hipnosi, fils invisibles, alè. Habitar-se. Tenir-les a la vora és revelador.

«Literatura immensa recitada i musicada. Veritats empeltades com a ceps», escriu Marta Domènech Tomàs, directora general de Turisme, al seu compte d’Instagram. Una atmosfera de boira les silueta a les dues; Rossi i Pérez Ovejero creuen música i literatura amb la platea a obscures darrere seu. Van teixint un diàleg fèrtil a propòsit de la terra que agonitza i que malda per salvar-se. Lo lloc és la gent es dirà d’inici. I seguidament Gracias a la vida de Violeta Parra. No soy de aquí ni soy de allà de Facundo Cabral provoca un joc de mirades còmplices entre les dues. «Me gusta el vino tanto como las flores». Ulls que vibren, cordes que miren... Guitarra, copa... La dansa dels dits sobre els objectes virtuosos que les defineixen. «Calma y amor, amor y calma». «Hi ha camins fresats que no duen enlloc». «Que el que se lanza a los gritos, no escucha su propio llanto». «De cada cosa, tres: Una per guardar, una per regalar, una per oblidar». «Tiempo que pudre, tiempo que madura, el tiempo es agua pura». Sara Pérez adverteix: «Això que ve, em toca molt d’a prop». Arriba el temps de dir l’aigua. Fragment interpretat amb contundència i gravetat. Clama que «l’aigua és vida» ara que no en plou i que també s’espolia.

L’actuació transcorre melòdicament fugissera. Es projecten paraules, missatges de llum plens d’ètica i estètica sobre la platea. Ressonen severes en un auditori que aprehèn. «Partir és una manera de sobreviure». «Tu ho saps, que n’ets... Mentre tu no hi ets, res no s’atura». «Ayer no va a volver, por más que me lo pidas». «El vent és un lliure pensador». «El viento me confió cosas que siempre llevo conmigo». «Perdre la memòria és ser estranger i exiliat d’un mateix». Sotrac. Buit. «Lo món som naltros». La lletra brillant de Violeta Parra retorna abans d’acabar-se la funció per recordar-nos la sort de ser, de dir, de sentir i de poder viure moments únics: «Gracias a la vida que me ha dado tanto. Me ha dado la risa y me ha dado el llanto».

Ruth Troyano Puig (Reus, 1979). Periodista,
màster en planificació i gestió del turisme enològic i sommelier. Autora del cicle de llibres «Retrats de Vi», editats per Publicacions URV.

Temas: