Nou revés al català a França. Prohibit el seu ús preferent als plens municipals

A França, la reforma de les pensions encara cueja en boca de tothom. I enmig de tot plegat hem conegut aquests dies que l’ús social del català ha patit un nou revés a la Catalunya Nord. Un Tribunal administratiu de Montpellier ha obligat cinc ajuntaments del departament dels Pirineus Orientals a canviar el seu reglament intern municipal, modificat l’any passat per promoure el debat en català als plens dels consistoris.

La iniciativa que permetia els regidors presentar i expressar-se en català a les deliberacions, tant en forma escrita com oral, tot i què sempre es fes una traducció sistemàtica a la llengua oficial, era tèbia en origen per evitar la controvèrsia.

No obstant això, l’Estat francès, ben conegut pel seu centralisme sense embuts, i pel control de qualsevol intent dels polítics i les entitats que impulsen l’ús social de les llengües que des de Paris consideren regionals o minoritàries, va posar la seva maquinària institucional a funcionar contra la decisió d’aquests cinc alcaldes.

El cas és que el prefecte dels Pirineus Orientals va denunciar els batlles, després d’intentar amb una carta oficial que es fessin enrere. I ara ha estat la justícia francesa l’encarregada de concloure que l’ús del català és il·legal, en el marc de les circumstàncies plantejades, i en conseqüència es prohibeix als plens municipals.

La iniciativa havia estat llençada per Nicolas Garcia, conegut alcalde comunista d’Elna i es van afegir els municipis d’Els Banys, Portvendres, Tarerac i Sant Andreu de Sureda. La resolució judicial considera que utilitzar primer la llengua regional, i després el francès com a traducció, «es contrari a l’article 2 de la Constitució francesa» que estableix que «la llengua de la República és el francès». A més recorden que «l’ús del francès s’imposa» a les persones que exerceixen una missió de servei públic.

Els alcaldes que ja esperaven una sentència en aquests termes, han destacat que el reglament municipal no s’anul·la per considerar l’ús del català com una pràctica antidemocràtica, i és per això que veuen una porta oberta per garantir el seu ús com a traducció d’una intervenció que s’ha fet prèviament en francès.

Porta que volen obrir presentar un recurs d’apel·lació i arribant, en última instància, fins al Tribunal Europeu de Drets Humans. També assenyalen que França no ha incorporat a la seva legislació la noció del dret lingüístic per autoritzar l’ús davant de l’Administració d’una llengua diferent de la oficial de l’Estat.

A l’extrem contrari trobem països com ara Suïssa on la protecció de les minories lingüístiques emana de la pròpia Constitució Federal on al seu article 4 afirma que «són idiomes nacionals l’alemany, el francès, l’italià i el romanx», i va més enllà garantint «la llibertat d’idioma».

En quant a l’ensenyament, deixa en mans dels cantons la promoció, la protecció i la defensa de les minories. En definitiva un petit país amb una realitat plurinacional i plurilingüística evident, capaç de comunicar en quatre llengües malgrat que l’alemany sigui majoritari, davant d’un gran país incapaç de tirar endavant alguna iniciativa legislativa per veure més enllà del francès.

Aquesta sentència no fa més que refermar l’autoritat de París davant qualsevol intent d’obrir l’ús del català a l’àmbit de les institucions públiques. I com succeeix amb el català, passa el mateix amb el cors, el bretó, el basc o l’occità. No hi ha espai pel seu desenvolupament negant-se sistemàticament la seva oficialitat. El resultat és que l’ús social del català és cada cop més testimonial malgrat les iniciatives dels alcaldes i les entitats de la Catalunya Nord.

Si l’Estat francès no accepta l’autonomia municipal en aquests casos, el retrocés del català en aquest territori serà no només evident a nivell polític, sinó també a nivell econòmic i social.

La realitat és que no se sent gaire el català pels carrers dels Pirineus Orientals, i el seu ús lliure als plens municipals, que no oblidem són la primera instància on es cou la política del dia a dia, permetria que el vot de molts ciutadans i ciutadanes tingués la seva veu també en català.