Militarització i democràcia, la renaixença de l’OTAN

Els trenta ambaixadors de l’Aliança Atlàntica acaben de signar el protocol d’Adhesió de Finlàndia i de Suècia i ja hi ha parlaments que l’han ratificat.

Els de Dinamarca i Noruega, tots dos membres del Consell Nòrdic, organisme de cooperació dels cinc països nòrdics (a més dels dos esmentats, Islàndia, Finlàndia i Suècia), han estat els primers.

Però també si hi ha afanyat Canadà, i Estònia avui s’afegirà a la llista dels qui sembla que volen demostrar que l’OTAN s’ha tornat tan moderna que fins i tot pot fer coses de pressa.

«Serà qüestió de mesos», ha dit el secretari general. Serà un procés «més ràpid dels que havíem vist fins ara», ha afegit sense més precisions perquè les ratificacions són nacionals i cada parlament és sobirà a cada casa.

El que ningú no vol és que Turquia ho torni a bloquejar. «Nosaltres esperem que el Parlament d’Ankara respecti els acords subscrits amb Erdogan», ha manifestat Ann Linde que és ministra d’Exteriors del govern suec i que ja prèviament havia deixat clar que volen cooperar «amb tots els aliats».

Exactament d’aquesta manera s’ha expressat també el ministre d’Exteriors de Finlàndia, Pekka Haavisto. Ell, traient pit, ha assegurat que no només busquen el suport de l’OTAN sinó que pensen que poden aportar la seva experiència militar.

Finlàndia i Suècia són amb Grècia, Àustria, Estònia i Lituània dels pocs països de la Unió Europea (UE) en els quals el servei militar encara és una obligació. Països en els quals es pot optar per fer un servei civil però en els quals cal servir.

A Finlàndia les coses també han anat tant ràpides que quatre dies després de la Cimera de Madrid els comandaments militars fan la instrucció als soldats dient directament que Rússia és l’enemic.

D’enemics oficials la Unió Europea fa temps, molt temps que no en tenia. Com canviarà el projecte europeu aquesta renaixença militar d’una organització en la qual sempre manen els Estats Units?

Quina repercussió té tot això en la política espanyola? L’única alternativa per mantenir el poder és fer el gir que ha fet el govern Pedro Sánchez o almenys obertament la majoria socialista dels seus ministres?

I això que estem veient, l’augment de la presència militar americana sobre les bases espanyoles, l’augment de la despesa militar o la seva reacció davant dels morts a la frontera de Melilla no necessiten un debat parlamentari clar i específic?

Un govern, un president, un Consell de Ministres poden prendre decisions fortes, compromisos polítics com els que han pres amb Erdogan el president de Finlàndia i la primera ministra de Suècia. Sauli Niinistö i Magdalena Andersson han declarat que no han de canviar res en les seves respectives legislacions.

Erdogan creu que li han d’entregar 36 asilats kurds i que li hauran de vendre armes, un negoci suspès per aquests dos països amb Turquia per la seva actuació militar en territori de Síria, justament la part kurda.

Com que el procés de l’adhesió va ràpidament, sabrem aviat qui té raó. Aviat podrem saber si és cert això que el govern de Sánchez, a més de ser un govern simpàtic per a altres caps de govern estrangers, és també un govern democràtic.

Nascuda a Tarragona, Griselda Pastor és corresponsal de la Cadena Ser a Brussel·les des del 1998.