Meravelles i paradoxes d’una Barcelona que ha deixat de ser allò que era fa quatre dies
Entre la gent amb diners vinguda de tot arreu que han decidit colonitzar la capital catalana i els desfavorits de la fortuna que lluiten per sobreviure, la ciutat resulta avui irrecognoscible
Algú deia que ets viu mentre mantinguis la capacitat de sorpresa. També comenten que et fas vell quan deixes de capir allò que t’envolta, com si t’haguessin canviat l’escenari i les regles del joc.
Al costat de casa, en una benzinera abandonada, els desfavorits per la fortuna han establert un campament. Un grapat de matalassos a terra, tendes unipersonals de campanya i carrets de supermercat decoren la zona, al costat de tota classe d’andròmines recollides per aquells que sobreviuen a còpia de vendre ferralla al pes.
El poblat, cada dia més nombrós, fou establert per magribins i ara l’ocupen subsaharians per nòmades motius que se’ns escapen. Just al costat, hi ha una ‘boulangerie’, així, en francès, que queda més fi, especialitzada quasi de manera exclusiva en l’atenció als turistes i els cèlebres ‘expatriats’ d’alt poder adquisitiu que estan transformant-nos el barri a marxes forçades.
Dies enrere, en aquesta botiga amb pretensions podies signar un full de denúncia, en anglès i castellà, exigint a la superioritat municipal que fes fora amb urgència els accidentals veïns pàries de la terra, no fos cas que continuïn pertorbant un panorama que voldrien idíl·lic, fet a mida com un vestit de sastre. La Barcelona ‘cuqui’ que ambicionen els ocupants de nivell, diguéssim.
En aquest peculiar forn, la parla catalana queda foragitada, com passa en bona part de la capital sense necessitat de posar-nos apocalíptics ni victimistes. És un fet comprovable de manera empírica a cada pas, què hi farem. O millor dit, tampoc ningú se’n preocupa gaire per no dir gens d’aturar aquesta deriva. Total, com més minoritaris siguem els aborígens, millor anirà la cosa per als seus interessos gens dissimulats.
A la ‘boulangerie’, que són molt moderns i miren pel negoci, deixen entrar els gossos sense cap problema. Encara més, davant d’aquests ulls un animal de considerables dimensions va decidir enfilar-se al taulell una bona estona mentre la sol·lícita dependenta li acaronava el cap llarga estona. El següent client en espera era, ves quina mala pota, un servidor, que aquell dia es devia llevar amb el peu esquerre o va considerar l’episodi la proverbial gota que fa vessar la capacitat de mantenir la paciència. Total, se’m va escapar dir-li mentre el senyor del gos tocava el dos ben ufà, orfe de cap signe de consciència per les malifetes de la mascota, que no se li acudís manipular el gènere sense netejar abans la zona i rentar-se les mans. La petició li devia semblar excessiva vista la mirada que em va dedicar, traspassant-me literalment a la manera de les armes blanques que tan populars i tanta alarma desperten en les darreres setmanes.
Vam trobar inútil recolzar amb arguments la nostra educada petició recordant allò que, en efecte, són temps ben durs quan has de raonar les evidències, les coses que haurien de quedar assumides i en pràctica constant després de la primera lliçó de civisme rebuda en la infantesa.
Total, l’insalubre campament continua allà sense que ningú li faci cas, ni cap institució es cregui habilitada per fer-lo desaparèixer o procurar una sortida digna pels dissortats companys d’espècie que hi viuen de manera quartmundista, que en el Tercer Món segur que mantindrien encara cert decòrum.
Al comerç que escenifica aquesta Barcelona recolonitzada, ocupada a la praxi per gent arribada i que ens ha comprat des del primeríssim món, no hi tornarem a posar els peus, sense que ens preocupi si el seu comportament obeeix a un denunciable menfotisme, si són fills de la laxitud de costums incapaç de posar límits a res o segueixen fil per randa els estúpids i superficials dictats de l’anomenat progressisme ‘woke’, una de tantes xacres que ens ha portat el coi de globalització patida i per patir.
Entre uns, els altres i els de més enllà, si hi hagués algun especialista mèdic capaç d’extirpar-nos la capacitat d’anàlisi, li agrairíem que ens fes el favor d’actuar, convençuts que així viuríem més tranquils i a gust, que aquest món, per desgràcia nostra, cada cop costa més d’entendre tal com l’han capgirat.