‘Más madera!’ Això no ho atura ningú

Quan el Diari em va proposar aquesta mirada des de Madrid, vaig fer una declaració d’intencions en la qual manifestava la meva intenció de parlar de qüestions diverses que anessin més enllà de la meva feina habitual, centrada fonamentalment en la informació política. He de confessar que es podrien comptar amb els dits d’una mà les columnes que he dedicat a altres matèries allu-nyades de la Carrera de San Jerónimo o de la Moncloa. No és per falta de ganes, però també he de dir en defensa meva que aquí cada dia tenim noves batalles i grosses, i a més sempre tenim els temes, que jo anomeno ‘comodins’, que són un recurs fàcil per atacar l’adversari. El més recurrent des de fa dècades és Catalunya, i aquestes últimes setmanes n’hi hem afegit un altre: Franco.

El programa d’actes que Pedro Sánchez ha organitzat durant tot aquest any per commemorar la mort del dictador es va engegar aquesta setmana al Museu Reina Sofía, un acte que el govern havia pensat com un gran esdeveniment que aplegués una àmplia mostra de la societat espanyola, però que al final va reunir només el PSOE i Sumar, els sindicats i una representació del món intel·lectual d’aquest àmbit. El PP i Vox han vetat tota la campanya, i Núñez Feijóo va posar distància pel mig i se’n va anar a València, al crit de: «Sánchez, con Franco. Feijóo, con los valencianos».

L’actitud del PP de no participar en els actes permet que Pedro Sánchez ho utilitzi per fer paral·lelismes perquè els qui no celebren la mort de Franco vol dir que no lamenten que ja no hi sigui. En el discurs inaugural de la campanya, amb un títol més descafeïnat, ‘Espanya en llibertat’, Sánchez va utilitzar Franco contra Feijóo avisant que la «pèrdua de llibertats pot tornar a passar». I és que quedant-se al marge de l’efemèride, els populars s’alineen amb Vox, els quals tenen un marcat perfil franquista. Una cosa que també li pot passar a Felip VI, l’altre gran absent, que per molt raonable que sigui la seva excusa, esquivar la seva participació el pot situar al costat dels qui hi estan en contra.

A final d’any els advertia que el president espanyol, des dels Pirineus aragonesos, buscava el desllorigador polític per mantenir viva una legislatura tensa, amb respiració assistida. De moment els Reixos no li han portat la clau màgica que li permeti mantenir el rumb, i tampoc els Mags han portat els traspassos i reformes que li aplanin el camí d’uns pressupostos per a aquest 2025. Uns comptes de l’estat que encara estaran a les mans de la vicepresidenta, María Jesús Montero, que al seu llistat de càrrecs, aquesta setmana hi ha sumat la de candidata a dirigir el PSOE andalús per presentar-se després a les eleccions autonòmiques. Una operació que ha dissenyat Sánchez per enviar ministres a diferents territoris per tal de recuperar poder autonòmic i municipal. Ara bé, a Andalusia esperen Montero amb un arsenal de munició, que no li posarà fàcil la seva tasca. A més d’identificar-la amb el passat, amb els ERO de Chaves i Griñán, el PP l’espera amb el finançament singular per a Catalunya. I és que la mà dreta de Sánchez haurà de fer campanya a Andalusia mentre negocia el que els populars anomenen com el ‘cupo independentista’, els comptes de l’estat i altres pactes amb els de Puigdemont i Junqueras. Difícil no, el següent.

I mentre estem pendents del que passa a Veneçuela, un altre dels comodins del PP contra l’executiu espanyol, els socialistes van treure ahir una carta amagada per frenar i combatre el lawfare. En plenes vacances parlamentàries el PSOE vol reformar l’acusació popular limitant-la al judici oral i prohibint-la a partits polítics i associacions vinculades. També inclouen l’obligació de no admetre querelles basades en retalls de premsa, modificar la llei del poder judicial per poder recusar jutges per les seves declaracions polítiques i suprimir el delicte contra els sentiments religiosos.

Els populars ja han posat el crit al cel perquè la llei preveu que afecti els casos ja oberts contra Sánchez i ho interpreten com una maniobra desesperada del president espanyol. Segur que tindrem temps de parlar-ne més en profunditat, però com deia el clàssic: «¡más madera!».

Periodista cambrilenc, treballa a la delegació de TV3 a Madrid. Va ser també corresponsal a París. Forma part del panorama habitual del Congrés al costat dels lleons. Arrelat a Madrid, casa seva és Cambrils, on presideix l’Associació Cultural Revista Cambrils.