La trama russa

El jutge Joaquín Aguirre ha obert una nova peça on demana imputar Carles Puigdemont, Artur Mas, Elsa Artadi, Carles Porta i, fins i tot, l’advocat Gonzalo Boye pel que es coneix com a trama russa. Vol que s’investigui els possibles delictes de traïció i malversació, que quedarien fora de la llei d’amnistia.

Aquest jutge fa 5 anys que investiga aquesta suposada «trama russa» del procés i fins ara no hi ha trobat proves. El TSJC ja li va ordenar que deixés aquesta investigació donat que no hi ha proves i que en tot cas acabés la instrucció i, suposo, s’obrís un judici, però, pel que sembla, no li ha fet gaire cas.

Totes les proves que hi ha són unes converses telefòniques en les quals Víctor Terradellas, de Junts, parlava d’una operació per la qual de Rússia vindrien 10.000 soldats, a banda de fons econòmics per ajudar a tirar endavant la independència de Catalunya. Una operació que els seus propis interlocutors telefònics no hi van donar gens de credibilitat.

Terradellas va fer també que el president Puigdemont i la consellera Elsa Artadi rebessin a palau a dos emissaris russos, amb suposades connexions al Kremlin, que els haurien ofert ajuda econòmica i militar. Tot molt poc creïble, com sembla que no s’ho van creure ni Puigdemont ni tampoc Artadi. El jutge arriba a dir que Terradellas va tenir coneixement que Putin estava disposat a envair Ucraïna.

Dubto que cap persona amb seny es pugui creure aquest despropòsit o conte de fades. És que, si no hagués fet altres instruccions amb seny, podríem pensar que aquest jutge ens està prenent el pèl a tots plegats.

No és creïble que un senyor que no té un altíssim càrrec tingués coneixement de la invasió d’Ucraïna anys abans que Vladímir Putin comencés a bombardejar Kíiv. Que parlar amb uns senyors russos a la Generalitat, sense cap conseqüència pràctica, pugui desembocar en un possible delicte també sona a conte de la ‘Maria Sarmiento’.

Perquè ningú nega que l’octubre del 2017 es va fer un referèndum perquè els ciutadans es pronunciessin sobre la possible independència de Catalunya. I que aquest fet havia estat prohibit pel Constitucional, que Puigdemont va impulsar una declaració d’independència fallida al Parlament i que no va convocar abans eleccions tot i que sembla que l’havien convençut de fer-ho.

Clara Ponsatí ja va advertir fa uns anys que tot era un «farol» perquè no hi havia res preparat per a fer front a un procés d’independència.

El que sembla que es pretenia era pressionar el Govern per aconseguir una millora substancial de finançament per a Catalunya i que el Govern del PP deixés de tenir la Generalitat contra les cordes. Ras i curt, que no es va preparar res per a dur endavant la independència perquè no era aquest el propòsit inicial, tot i que a la recta final n’hi va haver molts que s’hi van apuntar i molts que es van creure que allò anava de debò i que el 2 d’octubre Catalunya es despertaria essent un estat independent. Ja fa falta conèixer poc la història d’Espanya i d’Europa.

El cas és que s’ho van creure molts indepes i molts anti indepes, de les dues bandes. Molts per convicció antropològica i molts per conveniència. Aquests són els que els va bé per aixafar el moviment independentista. Això no ho aconseguiran, almenys no en molt de temps ni amb aquestes formes.

És més, com més contes s’inventin pitjor. Perquè se’ls veu el llautó.

L’independentisme a Catalunya només triomfarà, si és que ho fa alguna vegada, en el moment que tingui massa crítica suficient.

Així funcionen les democràcies. I amb els moviments judicials encausant a gent per delictes que no ha comès, o polítiques, conspirant contra els que pacíficament i sense trencar res defensen un sistema diferent, l’únic que fan és reforçar el moviment, donar-li raó de ser i de mantenir-se.

Potser és que ja es va bé reforçar l’independentisme.

Periodista tarragonina que ha exercit la major part de la seva activitat professional a RTVE. Ha estat redactora, directora de RNE a Catalunya i corresponsal parlamentària al Congrés i al Parlament.