La sort de treballar amb dones periodistes
He tingut sort de treballar amb companyes que m’han aportat molt en la feina i en la vida. He après d’elles i he pogut ser millor en les meves responsabilitats
La festa del 215 aniversari del Diari va ser un èxit de convocatòria i per mi una ocasió de retrobar companys i companyes; tenint en compte el nombre de triennis que porto a l’ofici i també com a professor de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, el lector ja es pot imaginar que vaig tenir l’ocasió d’evocar molts moments i moltes persones, algunes de les quals havien passat per les meves classes i amb les que compartirem molts records.
En una de les moltes converses mantingudes, tot parlant amb la directora del Diari sobre la professió i els nous i les noves periodistes, em vaig adonar que una part de la meva experiència periodística i acadèmica l’havia desenvolupat al costat de dones; una dada que ara no és novetat, però que quan jo vaig començar no era així.
Al 1979, la redacció regular de Ràdio Reus EAJ 11 de la SER on jo treballava, estava formada per una única persona, és a dir, jo. Vaig aconseguir l’ampliació, i quan vaig comunicar el nom de la persona al director el vaig posar prèviament en avís: «Sàpigues que és dona i exmilitant del PSUC». La seva resposta va ser contundent i molt simple: «I...? Hi ha algun problema?» No, no n’hi havia cap i la tria va ser un encert, la Cristina Ferrer, ha estat i és una gran periodista, amb una base formativa inèdita a l’època i que l’ha portat a assolir un currículum professional d’un gran nivell.
Des d’aleshores jo també ho vaig tenir clar que no hi havia excusa possible, i vaig respondre de la mateixa manera cada vegada que proposava alguna periodista en un càrrec de responsabilitat; quan per exemple vaig suggerir que Laura Martínez amb 27 anys, fos cap d’esports de Ràdio Barcelona, per cert la primera en la història de la ràdio catalana i espanyola, alguns dels meus companys es quedaren estupefactes i em demanaren el perquè, i jo els vaig respondre igual: «I...?».
I encara més, quan amb 32 anys la vaig proposar també com a directora d’Esports de la Cadena SER i amb l’objectiu de fer front a la debacle causada per la marxa de la meitat de l’equip d’esports; ho vaig justificar molt clarament: «és l’única persona capaç de fer front al problema causat per la divisió i la fugida de la meitat d’una redacció massa masculinitzada i amb molta testosterona ambiental».
Si, ho confesso, jo he tingut sort de treballar amb companyes que m’han aportat molt en la feina i en la vida. He après d’elles i he pogut ser millor en les meves responsabilitats; podria fer una llista molt llarga de noms però ara no és el moment, tot i que és probable que un dia en parli; malgrat tot no voldria desaprofitar l’avinentesa per a fer una laudatio de la Neus Bonet, reconeguda fa uns dies amb el Premi Ofici de Periodista i jubilada (?) de la seva darrera ocupació laboral a Catalunya Ràdio.
En l’aspecte professional la nostra relació va començar a l’indret més inversemblant que el lector es pugui imaginar: una furgoneta des de la qual va començar a emetre Ràdio Salou a l’estiu de 1983 a la Platja Llarga; la Neus feia una emissió que acabava a mitjanit; però a l’inici de la tardor l’estudi mòbil seguia al mateix lloc. Un dia va venir un Directiu de Madrid i jo, amb l’objectiu de pressionar-lo perquè autoritzés al canvi a un local, el vaig portar a veure el lloc. Mai aconseguiré esborrar de la meva memòria la imatge de la periodista, morta de fred i d’humitat, vestida amb una jaqueta de pelfa. Va ser un impacte decisiu, ja que al cap d’una setmana vam deixar l’arena i vam anar a un aixopluc.
La Neus Bonet va iniciar una llarga carrera professional en moltes empreses de comunicació, públiques i privades, on va donar més que no pas rebre. Molts directius de les ràdios no van saber aprofitar les seves capacitats, que són moltes, però som legió els companys que sabem de la seva integritat i visió com a periodista radiofònica i jo a més com a Degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya en l’etapa més difícil de l’entitat, puc parlar del paper que va fer al meu costat, del seu capteniment, de la visió i de la capacitat de treball.