La nissaga dels metges humanistes: El doctor Benages reedita la seva història de Catalunya

Jaume Benages és un metge tarragoní i estimat a Tarragona. Passeges amb ell i el saluden pacients amb afecte carregat d’agraïment. Uròleg a Santa Tecla, però també historiador. La seva tesi doctoral va conjuminar la medicina amb la història, amb una nota molt original que és la presència il·lustrativa de la numismàtica, disciplina en què el seu pare, Jaume Benages i Olivé, és expert. Tres anys enrere donàvem la notícia de la publicació del seu llibre Cathalània (Arola Editors), i ara la donem de la segona edició revisada, amb l’epígraf «història bàsica de la nació catalana», que signa conjuntament amb Joaquim Ullan i Eva Sans. És una publicació en paper i online, a través del web historiadecatalunya.net.

La coberta del llibre és una foto de Pep Escoda –company dominical en aquesta contraportada– del sarcòfag de Jaume I obra de l’arquitecte Domènech i Montaner, l’autor del Palau de la Música i de l’Hospital de Sant Pau: una manera de dir gràficament que Catalunya és al mapamundi des de fa molt temps, de quan ostentava l’hegemonia militar, política i comercial del Mediterrani –enlloc es contempla millor que des del balcó del principi d’una Rambla que comença amb l’almirall Roger de Llúria, que va contribuir de quina manera a aquella expansió– fins a quan el Modernisme va ser l’art més engagé d’Europa.

El llibre explica planerament no només una història sinó també un discurs historiogràfic, destinat, doncs, a informar, però també a contrastar i rebatre visions que minimitzen una realitat nacional degradada administrativament a «comunitat autònoma» i una llengua que alguns voldrien dialecte, que l’han partida per tres amb la progressiva nomenclatura del ‘valencià’, l’invent del ‘balear’ i el nyap del ‘LAPAO’ de la Franja, i que erosionen constantment amb anades i vingudes a tribunals avesats al dret penal de l’enemic. Raimon, que es va llicenciar en història a la Universitat de València, treu el tema en versos tan contundents com «fa ja molts anys que ens amaguen la història/ i ens diuen que no en tenim;/ que la nostra és la d’ells», o a la declaració de principis de «jo vinc d’un silenci/ antic i molt llarg,/ de gent sense místics/ ni grans capitans».

El text llisca com una novel·la, sense enfarfegar amb més dades de les convenients, i respira gràficament per magnífiques il·lustracions i infografies. Tot ell és interessant, començant per l’origen del nom que dona títol al llibre, la ‘Cathalània’ de primers del segle XII, molt abans que la denominació geogràfica llatina ‘Hispania’ mutés políticament a ‘España’; a tomb del pròxim mil·lenari de Montserrat –2025– afegiria que, una centúria abans, l’abat Oliba ja parla de ‘pàtria’ al funeral del compte Borrell. La construcció nacional segueix amb unes constitucions pioneres en el dret polític, afegides al Consolat del Mar i el nostre famós dret civil, una administració comtalment descentralitzada, el màxim de representativa per a l’època i una regulació original –que perdura als nostres dies– de relació entre l’administració institucional i la iniciativa privada.

En un text avalat pel Cercle Català d’Història, no hi podia faltar l’expansió atlàntica, un cop els turcs, corsaris i Sisena Flota USA i l’illa de plàstic ens van pispar el Mediterrani. És un tema obert a polèmica i debat si Colom era català i Palos era Pals, però és indiscutible el protagonisme català en les expedicions americanes, des del paper del rei catalanoaragonès Ferran –el Príncep de Maquiavel–, fins al finançament, drassanes, tripulacions i missió evangelitzadora amb monjos justament montserratins. Entre els «corregit i augmentat» del llibre, els últims compassos de la història que el clouen, la Guerra Civil vista des del catalanisme, i el moviment independentista que també ha entrat a la història, tot i que es debat entre si va endavant o s’hi queda.

Per acabar en la mateixa tonalitat del principi, que inspira de fons aquest article, tenim el metge humanista, no només capaç de desenvolupar-se en la història, sinó també –i sobretot– quan passa visita. Evidentment, el doctor Benages té aquest registre, i la seva reflexió, al costat del seu amic i col·lega, Joan-Josep Boada, m’ha fet desdir de publicar un article que tinc més que escrit sobre la manca d’empatia en alguns metges de l’assistència primària, que hauria de ser la més personal i intransferible de totes.