La mort de Nahel. La violència policial inflama els carrers francesos
Les xarxes socials han estat fonamentals per donar veracitat a les circumstàncies d’uns fets difícilment contrastables sense l’existència d’aquestes imatges. I també han amplificat durant una setmana les protestes
La societat francesa ha tornat a viure un nou capítol de la seva descomposició interna, de la seva incapacitat per mantenir-se cohesionada, de la seva feblesa intrínseca que converteix qualsevol circumstància anòmala en combustible que inflama els carrers i les places dels principals barris de les grans ciutats del país. En aquesta ocasió, l’espurna que ha provocat l’esclat ha estat la mort d’un jove adolescent de 17 anys d’un un tret a mans d’un policia durant un control de trànsit.
El jove, que es deia Nahel, s’ha convertit en pocs dies en el nou símbol de les protestes contra la violència policial a tot el país. Els fets es van produir dies enrere, quan una patrulla motoritzada va aturar el vehicle de lloguer amb el que circulava a Nanterre, un municipi de les banlieues parisenques, situat a l’oest de la capital francesa. Una primera versió dels fets informava que el jove havia intentat envestir prèviament els agents. No obstant això, poques hores més tard un vídeo amateur enregistrat i plenament verificat va demostrar que el policia va disparar pràcticament a boca de canó.
El vídeo va començar a córrer per les xarxes socials, que es van convertir en l’altaveu d’una realitat que ha colpit les arrels dels barris on viuen molts francesos i franceses que se senten marginats, que viuen d’esquenes a les classes benestants i que sovint senten que paguen el preu de l’abandonament de la política, incapaç de resoldre una situació enquistada des de fa moltes dècades, quan els seus avis i àvies, pares i mares, van arribar de països com Algèria o el Marroc. Són els barris del descontentament fàcil i d’un treball social més que complicat.
Serà la investigació l’encarregada de dirimir la responsabilitat de l’agent de policia que va disparar, que ha ingressat a la presó acusat formalment d’homicidi voluntari. No obstant això, les xarxes socials han estat també en aquesta ocasió fonamentals per donar veracitat a les circumstàncies d’uns fets difícilment contrastables sense l’existència d’aquestes imatges.
Les mateixes xarxes socials que han amplificat durant una setmana les protestes contra aquests fets, provocant tota mena d’aldarulls i escenes de violència amb la crema indiscriminada de cotxes, autobusos, tramvies, establiments comercials i mobiliari urbà, no només a Paris sinó també a d’altres grans ciutats com Marsella o Lió.
El Govern francès, sotmès a una gran pressió per part de les forces polítiques de la dreta i de la ultradreta per declarar l’estat d’emergència, es va veure obligat a desplegar 45.000 policies per intentar apaivagar aquest nou capítol d’indignació a les banlieues. Fins i tot es va prendre mesures dràstiques com tancar el transport públic a primeres hores del vespre. Durant les primeres nits de disturbis, el recompte de detinguts es feia per centenars i la violència semblava cridar encara a actuar amb més violència.
El ministre de Justícia, Eric Dupond-Moretti, ha sortit amb una mesura controvertida per implicar els pares i mares d’aquells joves que participen en aquests episodis de violència urbana. Distribuir una mena d’opuscle per recordar quines són les seves ‘obligacions’ si el seu fill o filla és detingut i posat a disposició judicial per fets d’aquestes característiques. D’entrada, la responsabilitat civil dels progenitors de pagar els danys, si el seu familiar «roba, trenca o destrueix qualsevol cosa». Sense oblidar l’obligació de presentar-se, arribat el cas, a les citacions judicials, per perseguir penalment els pares i mares per les destrosses provocades pels joves. Aquesta mesura paternalista sembla una broma de mal gust, quan el que està en joc és el futur d’uns menors que se senten cada cop més abocats a un futur fosc i sense al·licients, i que necessiten abandonar la marginació i la desesperança.
Sembla evident que la integració de molts col·lectius a la societat francesa ha fracassat, que molts joves que viuen en aquests barris de la perifèria de moltes ciutats senten que no tenen una sortida, i el que és més greu és que ningú ara com ara ofereix solucions tangibles.