La lluita feminista de les jugadores de la selecció de futbol

Sopar amb amics nord-americans. Al corrent de què passa al món i de visita a Barcelona, pregunten encuriosits les darreres novetats sobre Rubiales i la selecció femenina de futbol. Deu ser un tema roent d’actualitat mundial, molt més decisiu per a la ‘marca Espanya’ al planeta del que pensa mig país. De primeres, deixen clar quin és el seu posicionament. Admiren Megan Rapinoe i la seva lluita per ‘equal pay’, aconseguir que s’acabés la discriminació de les futbolistes dels Estats Units en relació als homes a l’hora de cobrar.

Aquí hem viscut una vaga a la Lliga de dues jornades i les amenaces i querelles van que volen. Tot comença amb el contenciós sobre el salari mínim de 20.000 euros anuals. Els jugadors de Segona masculina, pel cap baix, en cobren més de 80.000. D’acord, els ingressos i seguiment no són encara els mateixos, ni de bon tros, però si la patronal del futbol no és capaç d’obtenir recursos ni per pagar aquestes quantitats a la competició que aixopluga les rampants campiones del món, malament rai.

Els amics americans volen saber si les noies estan disposades a continuar endavant en la lluita feminista, convençuts que aquest afer resultarà transcendent en les imminents etapes del camí cap a la igualtat de gènere. Tenen ben clar, potser molt més que els mateixos espanyols, que el comportament de Rubiales i tot el que representa tàcitament o de manera explícita ha de ser erradicat d’escena.

És un pur anacronisme, per molt que ell mateix encara no entengui ben bé de què se l’acusa i compti amb un exèrcit prou engreixat de suport mediàtic al darrere. Sota arguments regressius, hi ha camuflat el poder alfa dels mascles que no toleren la simple idea d’un món sense hegemonia patriarcal.

Dies enrere, com el lector coneix, 39 futbolistes de primer nivell van elaborar un comunicat tan clar com dur sobre la situació. La crisi no es pot tancar sense anar a l’arrel del problema, ni les protagonistes volen conformar-se amb simples retocs de maquillatge a la Federació.

Els hi han fet de ben grosses, com, per exemple, inventar-se declaracions de Jennifer Hermoso per salvar la pell de l’agressor només esclatar l’escàndol. En justa coherència, reclamen canvis al capdavant de la comunicació corporativa i no pensen transigir amb els substituts que han actuat com a còmplices del sistema clientelista establert per Rubiales i recolzat per Vilda, els màxims responsables ja caiguts.

De moment, es neguen a tornar fins que les reivindicacions siguin ateses i perillen els propers partits de la Nations League, on la RFEF haurà de recórrer a una convocatòria d’esquirols.

Alguna jugadora de segona fila ja s’ha ofert argüint dosis primàries de nacionalisme: per a ella, representar Espanya passa per davant de qualsevol consideració. Empra, doncs, l’argument recorrent de tants i tants espanyols, consistent en cobrir-ho tot sota la bandera. Fins i tot, tapar la raó, la realitat i la recerca de solucions. Solució emocional i superficial, uns quants visques i a córrer.

Que la situació és prou seriosa, gairebé decisiva, ho demostra cada fet, cada detall. I aquest no és menor: la Casa Reial ha decidit cancel·lar la recepció oficial que havia de donar a les campiones del món, fent l’efecte de no voler posicionar-se en el conflicte. Ans al contrari, ja ho fa prou.

Sobretot quan la Reina suma cinc anys sense lliurar la Copa que porta el seu nom a les campiones de torn i tothom l’ha vist aparèixer i sumar-se als recents actes de celebració arrogant-se un protagonisme que no li pertocava.

La reestructuració profunda que exigeixen les jugadores va molt més enllà d’una simple rebel·lió puntual. A la història, l’esport ha marcat un munt de vegades el camí social a seguir i aquesta n’és una mostra de manual. Ho diu el lema, ‘s’ha acabat’, que força tothom a prendre partit. De moment, s’han retratat uns quants i alguns haurien de vigilar, no fos cas que quedin amb les vergonyes a l’aire, sigui per acció, omissió o comparativa gens forçada. No m’estranya que els amics americans estiguin captivats per la situació.

Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.