La gent de mar, els grans oblidats

Després de la celebració del seu patró, Sant Pere, aquesta matinada les barques d’arrossegament de la nostra demarcació de Tarragona, Cambrils i l’Ametlla després de l’armada han tornat a la mar, tornen a pescar després d’un llarg període de veda. Altres ports com La Ràpita o les Cases d’Alcanar comencen avui aquesta aturada biològica, el període en el que les embarcacions amarren per afavorir el creixement del peix i la regeneració del fons marí. La represa de l’activitat constata que cada cop disminueix de forma alarmant el nombre d’embarcacions per diversos factors que ara voldria repassar.

Tenia pendent aquest escrit des de la ‘revolta pagesa’ a la que també s’hi van sumar els nostres pescadors amb una jornada de vaga, i participant a la manifestació de Madrid, i em vaig proposar que havia de defensar la meva gent. No és un secret la meva vinculació familiar i afectiva amb la gent de mar. Soc fill, net, renet, de pescadors de Cambrils, ho porto amb orgull, i el moll cambrilenc és casa meva. I els ho devia perquè ells són els grans oblidats del sector primari, sense menystenir el món de la pagesia, al contrari, però pel volum de gent que s’hi dedica, queden el un segon o tercer pla. Constantment veiem propostes de les administracions nacionals, estatals i europees sobre la PAC, i moltes menys sobre el món de la pesca, i habitualment les que ens arriben són negatives. També molts mitjans de comunicació presenten una imatge negativa dels pescadors, com els grans depredadors de la mar. Sovint els dirigents de les nostres confraries han de sortir a defensar-se dient «que no som delinqüents, que deixin de criminalitzar-nos» i de reivindicar que entre moltes altres coses ells són els brossaires de la Mediterrània, com es pot comprovar als nostres ports amb la quantitat de runa que diàriament ‘pesquen’ junt amb el peix que capturen.

La reculada del sector pesquer a casa nostra en el últims vint anys és espectacular tant en el número de barques i com, en conseqüència, en el volum de captures, fins a l’extrem que en alguns indrets el sector és a punt de passar a ser simbòlic. Però quan parlo amb ells, i no em passa a mi sol, el que més em preocupa és la sensació de desànim i d’abandonament que els envaeix. Als nostres molls és habitual escoltar els patrons majors de les Confraries, com el tarragoní, Esteve Ortiz, afirmar que «darrere meu només queda una generació i s’haurà acabat tot el tema del peix fresc de casa nostra», perquè el problema del relleu generacional és un dels més forts que pateix el sector. Fins i tot el Siscu Gil, el patró major cambrilenc, li hem escoltat dir que «com a pare no vull que el meu fill passi per tot això» i que es guanyarà més dignament la vida en terra.

El problema de la continuïtat el comparteixen amb els pagesos, com també l’excés de burocràcia imposada per Barcelona-Madrid-Brussel·les, una sobrecàrrega que ja s’han compromès ja a revisar en el món del camp. Però també protesten per la duresa dels controls i les inspeccions que pateixen per part de les tres administracions que els ofeguen diàriament, la gran majoria adoptades a milers de quilòmetres des del desconeixement de la realitat dels ports catalans, com ara obligar-los a ‘triar el peix’ fora del moll, una norma feta pels grans vaixells i no per les nostres barques. Un dels problemes més greus són les estrictes normatives sobre les vedes que els obligarien a quedar-se amarrades a port pràcticament la mitat de l’any.

La gent de mar estan comparteixen que han de deixar reposar la Mediterrània i repeteixen que els primers interessats en salvar la mar són ells, posant l’exemple dels vedats de pesca que s’han establert a Tarragona, Cambrils, l’Ametlla i La Ràpita, proposats per ells i que funcionen ja que en dos anys ha donat fruits amb l’augment del gadeganc i del moll, com es va constatar a la Conferencia dels Oceans que es va fer a l’abril a Barcelona. Cal doncs que les administracions s’hi impliquin més i tinguin els pescadors com els seus aliats, no com enemics. Es imprescindible perquè són un sector essencial per a l’economia de les nostres comarques, també pel turisme i per la gastronomia, però especialment per l’alimentació, perquè sinó se’ns presenta un futur incert: quin peix fresc i de proximitat menjarem d’aquí a pocs anys?

Mentrestant dissabte vam tornar a escoltar-los demanar «a Sant Pere nostre Patró, força sardina, verat i seitó».

P.D. I sobretot que s’oblidin al pròxim govern català que torni a haver-hi una conselleria d’agricultura, ramaderia i pesca.