La crisi valenciana ratifica una manera d’entendre la gestió pública en benefici propi

Aquí seguim, esperant des de primera hora que Carlos Mazón plegui, mínima reacció digna a la qual estava obligat davant de tanta incompetència. Seva i del seu gabinet de consellers. Però no, continua enrocat a la cadira, a la recerca diària de noves excuses, convençut que la millor defensa quan no en tens cap és l’atac dirigit als adversaris polítics.

Per a nosaltres ja no els en calen, d’excuses, se les poden confitar. I més després de la compareixença de dijous passat davant les Corts, entestat a negar el que veiem i llençar pilotes fora, convençut que els mitjans de comunicació amics l’ajudaran a empastifar la realitat, disfressar-la, negar-la fins a aconseguir que un cadàver polític com ell ressusciti i continuï al davant de la nau en una maniobra detestable.

Ens quedem amb un titular lapidari de primera hora, duríssim, però encertat com cap altre sobre la tragèdia valenciana: «Són més inútils que corruptes». A Mazón només li interessa salvar el càrrec, malgrat que tinguem evidència de la seva incapacitat moral i absència absoluta de valors.

Se suposa que la raó primera d’un estat consisteix a protegir els seus ciutadans, aquells que formen la comunitat pròpia. Aquesta tragèdia va posar fi a la vida de centenars de persones i al patrimoni de desenes de milers en un exemple paradigmàtic de pèssima gestió.

La desfilada d’irresponsables servidors públics ha estat esperpèntica. Cada detall que han intentat tapar ha resultat més lamentable que l’anterior. Com l’inacabable dinar amb la periodista cortesana, una de tantes que, arreu, empastifen la dignitat bàsica de l’ofici que diuen realitzar en benefici de la pròpia butxaca.

O la desesperada maniobra de presentar Teresa Ribera com escut o aferrar-se un altre cop a l’espantall de l’esposa del president Sánchez, intentant fer-la culpable dels mals d’aquest estat, sigui veritat o no, petit detall sense importància per a ells.

Mazón i la colla de consellers incapaços embruten la minvant dignitat dels càrrecs que ocupen. De què pot valer una consellera d’Interior, encara al càrrec, que gosa exposar en públic la seva ignorància sobre l’existència de l’alarma que hauria salvat vides. O la titular d’Indústria i Turisme, aquella que ens glaçà la sang amb la seva arrogància cap als familiars de les víctimes, actitud que retrata la manera de ser i comportar-se d’aquests polítics arribats al càrrec per a servir-se’n, mai per a servir com els tocaria fer.

Com els graus d’estupefacció no coneixen límits, la manifestació en què es demanava la dimissió de Carlos Mazón i els seus adlàters va ser interpretada des del Partit Popular amb un tuit grotesc que deia, textualment i en castellà: «La d’avui és una manifestació polititzada. Les entitats catalanistes dels ‘Països Catalans’ venen a embolicar la troca i col·lapsar la ciutat de València. No els importen gens les víctimes, només la política». No hi ha paraules que puguin definir tanta misèria, només la certesa de saber que l’anticatalanisme els ha donat ingents beneficis en el passat sense cap raó.

Tampoc es quedava coix el titular de portada a l’ABC de l’endemà, dient: «L’esquerra valenciana es recupera amb el dolor de la dana», com si els morts i damnificats fossin d’un determinat bàndol en aquesta Espanya que volen de trinxeres.

S’ha retratat tothom, sí, però ja no calia, perquè els coneixem de sobres i mantenen el trist costum d’actuar així des d’Aznar, quan van transformar la gestió pública en un vedat privat a l’abast d’aquells als quals només els interessa l’Estat, així, a l’engròs, si poden traure un sucós benefici econòmic d’ell.

Seguiríem amb els exemples d’aquests dies fins a l’esgotament. Com el càlcul continuat d’en Feijóo, que no sap encara què fer amb aquesta patata calenta dita Mazón. O carregar a Europa contra la candidatura de Ribera, ells, tan patriotes. Només hem ratificat el que ja sabíem per tanta acumulació de proves.

Això és el Partit Popular a hores d’ara. Ni tan sols els interessa guardar ni un mínim de compostura i vergonya. Es tracta de negar la veritat, l’evidència, a veure si ho tornem a oblidar.