L’estel de la capital o: la tradicional controvèrsia sense la qual no sabríem de què parlar

Un any més, el consistori barceloní, té la gentilesa d’oferir-nos la polèmica constant de les festes de Nadal. Es tracta de la cançó de l’enfadós del pessebre de la plaça de Sant Jaume, ara convertit en un estel de 20 puntes plantificat sense solta, ni volta, ni redolta, al bell mig de l’àgora.

El regidor del PP, Daniel Sirera, s’ha queixat formalment en el darrer plenari del mes de novembre de l’ajuntament, del fet que no es col·loqui el pessebre a la plaça com és costum. Ha fet servir aquestes paraules: «Celebrar Nadal sense que sembli Nadal és ridícul». Certament, té raó. Tanmateix, sembla no recordar que el senyor Collboni és batlle de la capital gràcies als seus vots.

Venim d’un llarg període de suportar les xarlotades dels pseudoartistes que Ada Colau contractava a preu d’or, amb la finalitat de ‘modernitzar’ una tradició que tampoc no té cap necessitat de ser actualitzada.

Tanmateix, ja que, sense cap mena de gràcia, han estampat un estel poc abans de l’advent i hi serà fins al dia de l’arribada dels reis (reixos en el nostre dialecte) que seran rebuts per les esmentades autoritats que fan aquests estirabots, fóra bo saber quin sentit simbòlic real té l’emblema que enguany és, de nou, motiu de debat.

Cal fer avinent que d’estels n’hi ha de moltes menes i que tots tenen significats diversos segons les tradicions, els llocs, les èpoques i fins i tot, el disseny.

Hi ha els estels flamejants maçònics, els estels indicadors d’independència, l’estrella polar de significació rellevant en religions i en altres afers més pràctics, l’estrella de les cartes del tarot, les voltes plenes d’estrelles en tota mena de temples (dels egipcis als catòlics), etc.

Tanmateix, el seu significat essencial, comú a totes les tradicions i particularitats arreu del món és que una estrella ens mostra el senyal d’un fenomen còsmic i únic que té repercussions sobre la terra. És a dir, el seu caràcter celeste implica una força espiritual de llum i guia entremig de les tenebres de la nit, que atorga sobre el món material una esperança i alegria que fa fugir tota angoixa i desolació, àdhuc la mort.

Estic convençut que cap caparró de la Casa del Comú ha pensat en tot aquest embalum místic que acabo de dir. I com que som els que som i venim d’on venim, tota estrella que es col·loca, amb més o menys gràcia, durant unes dates determinades, agradi o no, només ens parlarà de la lluminària que va guiar els Mags fins a Betlem per a adorar l’infant Jesús.

La història s’explica només al segon capítol de l’Evangeli de sant Mateu (no parla de reis, sinó de Mags, és a dir, pràcticament astròlegs, no diu ni els noms ni que en fossin tres si no anem a les fonts dels evangelis apòcrifs) i l’estrella no només els va guiar des de l’Orient llunyà, sinó que des de Jerusalem, després de l’entrevista amb Herodes, aquell bòlid es mou fins a dur-los al lloc del Sant Naixement.

Les especulacions són constants: que si una conjunció planetària, que si un cometa, que si una supernova, fins i tot n’hi ha que parlen d’ovnis... El cas és que a occident portem vint segles amb aquesta imatgeria que forma part inseparable de la nostra ànima col·lectiva.

Per reblar el clau, fora bo comentar que tenim a casa nostra una obra literària extraordinària i injustament (i volgudament) oblidada en la qual, aquest estel il·lumina cada vers de les seves pàgines: El poema de Nadal (1931) de Josep Maria de Sagarra. «Però l’estrella solament / tremoladissa i impalpable / pot anunciar el neguit d’un naixement / entre el bou i la mula d’un estable.» Més clar, del que significa ficar un estel on sigui els dies de Nadal, no es pot pas dir. I el gran poeta insisteix: «Va ser una nit que va florir l’estrella / i va néixer l’Infant!». I per si no ha quedat prou clar: «... i l’absoluta meravella / de la bellesa de la creu, / sols pot dir-la una estrella!».

Amb tots aquests arguments, de cara a l’any que ve, només demanaríem al consistori barceloní, que recordin que just sota mateix de l’estrella de Nadal, hi sol anar, per força, un pessebre.

Fill de Vilallonga del Camp, a la inventada comarca del Tarragonès. Periodista per força, radiofonista d’ofici i lletraferit a batzegades. M’aguanta el mal humor i la ira que estipula la meva estrella, segons el meu astròleg. He fet pessebre d’ençà del meu record més llunyà i segueixo fent-lo tal com es pot veure a les meves xarxes socials. Independentment de les meves creences, no penso renunciar a la tradició que em defineix i que m’atorga una identitat pròpia, exceptuant els quatre nihilistes que hi ha d’haver en cada contrada.