Jacinda Ardern. Els lideratges amb futur

La primera ministra de Nova Zelanda, Jacinda Ardern, va pronunciar un discurs de comiat el 5 d’abril davant del parlament. Va reivindicar l’empatia en els lideratges polítics i, potser sense proposar-s’ho, va pronunciar una classe magistral que els dirigents polítics, socials i empresarials farien bé d’escoltar.

«Pots ser ansiosa, sensible, amable i tenir les emocions a flor de pell. Pots ser mare, o no, exmormona, ser una empollona, ser de les que ploren o de les que fan abraçades. Podeu ser totes aquestes coses i no només podeu ser aquí, podeu liderar com ho vaig fer jo», va afirmar, emocionada.

Jacinda Ardern va prendre possessió del càrrec el març del 2017. Llavors tenia trenta-set anys i es va convertir en la política més jove a ser primera ministra. La seva decisió va ser «una cruïlla entre el sentit del deure de dirigir un tren de càrrega en moviment (...) i ser-ne atropellada per un». El desafiament era de tals dimensions que, confessa, «vaig pensar que hauria de canviar radicalment per sobreviure. No va ser així, i deixo aquest lloc tan sensible com sempre vaig ser (...). Estic aquí per dir-vos que pots ser aquesta persona, i pots ser aquí».

Durant el seu Govern, Ardern va afrontar amb empatia i sensibilitat situacions difícils com l’atac terrorista del març del 2019 contra dues mesquites de la ciutat de Christchurch, on 51 musulmans van ser assassinats per un supremacista blanc; l’erupció del volcà Whaakari el desembre de 2019, amb 22 morts; així com la pandèmia de Covid-19 i l’onada de negacionisme que es va generar al país. I, al final, la crisi global provocada per la invasió d’Ucraïna.

«Com a nació, ens vam proposar cuidar-nos els uns als altres, i ho vam fer», va proclamar en el seu discurs. Però en l’afany s’hi va deixar les seves pròpies forces.

Al gener va anunciar la dimissió sense previ avís, en sentir-se sense prou energia per liderar el país. Tot i deixar el càrrec, continuarà lluitant per les seves idees des de diverses institucions dedicades a defensar la democràcia i els drets humans, i a combatre la desinformació i els estralls del canvi climàtic. «Els hi devem a les noves generacions i a nosaltres mateixos», va concloure.

Dèiem al començament que la història de Jacinda Ardern anava més enllà de la política i de Nova Zelanda. La seva gestió i el seu discurs de comiat constitueixen un bon exemple per qualsevol mena d’organització. Ho dic per experiència pròpia després d’observar com alguns s’entesten a aplicar models ja periclitats. Inconscients de què els temps han canviat.

Sense empatia, els responsables de les organitzacions poden tenir el poder, però no l’autoritat moral i professional per aconseguir la implicació de tots els membres d’una organització. Per aconseguir treure, per exemple, el millor de tots i cada un dels components d’una empresa. Especialment en aquelles en què el compromís intel·lectual i emocional resulta imprescindible. Aquelles en les quals el lligam, necessàriament, ha d’anar molt més enllà de la relació contractual. Aquelles que creen productes que traspuen l’estat d’ànim dels qui els elaboren.

El ‘factor humà’ és essencial, i els responsables d’organitzacions. Són els intangibles, tan importants i, tantes vegades, oblidats. Són, sovint, les contribucions essencials de les dones en els lideratges, tan necessàries i tantes vegades destruïdes per models patriarcals que es resisteixen a admetre que ja són inacceptables.

Jacinda Ardern s’hi va deixar la pell durant cinc anys i al final ha tirat la tovallola. Però ha deixat el llistó molt alt, i sempre serà un referent quan parlem de lideratges amb empatia. Que vol dir, recordem-ho, la capacitat de posar-se en el lloc de l’altre, de comprendre’l. I aquest és el gran patrimoni de totes les organitzacions. Qui no ho entengui, no té futur.