Ferrovial se’n va. Però es queda una mica

Amb l’arribada de pensionistes anglesos que busquen el sol i la calma del Mediterrani havíem cregut que esta és terra per passar l’última etapa, però no tothom ho veu igual.

Espanya és per als dies de joventut, per l’etapa d’enriquiment; i l’estranger per quan s’arriba a la maduresa, per quan ja s’han assegurat els fonaments. Ho ha fet el rei emèrit Juan Carlos, que ha situat la seva residència fiscal als Emirats Àrabs, i ho vol fer la multinacional Ferrovial, que ha anunciat la intenció de traslladar la seu social als Països Baixos. Hi ha paral·lelismes i diferències entre totes dues trajectòries.

Si bé la decisió reial no va aixecar molta polseguera política i part dels comentaris es van fer entredents, la idea que han tingut els dirigents de la multinacional espanyola ha activat el rebombori. La vicepresidenta primera Nadia Calviño ha sortit a la palestra a recriminar-los que vulguin anar-se’n: «Es una empresa que le debe todo a España y que ha crecido gracias a las inversiones públicas».

L’Obra pública

Ferrovial està associada a l’obra pública. En el seu informe de l’últim any, el president Rafael del Pino hi destaca les adjudicacions en autopistes als Estats Units o el metro de Toronto i el de París i el creixement de la companyia a nivell internacional.

Tenen el focus posat a Amèrica, tot i que volen mantenir –diu– el vincle amb Espanya i amb Europa. Amb Espanya, però, no com ho havien fet fins ara. Deslocalitzar es tradueix en diners que ingressava l’Estat i que les arques públiques deixaran de percebre. Un 80% del mercat de Ferrovial està a Estats Units i al Canadà i Espanya només els representa un 6%.

La Comissió Nacional dels Mercats i la Competència

El vincle entre Ferrovial i la política ha sigut estret i li ha aportat beneficis. La sentència del cas de l’espoli del Palau de la Música recull com Ferrovial –durant anys– va pagar comissions a Convergència Democràtica per assegurar-se de guanyar concursos d’obra pública a Catalunya, tant de la Generalitat, com d’ajuntaments. I això es traduïa amb xecs al portador i sobres de diner negre que Millet i Montull feien passar pel Palau de la Música per després repartir a parts desiguals.

La Comissió Nacional dels Mercats i la Competència va multar Ferrovial i altres constructores –eren dotze en total– perquè havien constituït un càrtel empresarial i entre elles es posaven d’acord per pactar els preus i repartir-se les concessions públiques.

Es van quedar amb el 70% de les licitacions que va ofertar el Ministeri de Foment entre els anys 2014 i el 2018. I anys abans, el 2015, una filial de Ferrovial també havia sigut assenyalada per la mateixa Comissió Nacional per formar part d’un grup d’empreses que es repartien el mercat públic de la gestió de residus industrials. A Catalunya, una empresa amb participació de Ferrovial ha guanyat recentment la gestió dels telèfons d’emergències 061 i durant la pandèmia, Ferrovial va gestionar els rastrejadors COVID.

El ràting

Ferrovial ha explicat que l’estabilitat i solidesa de l’economia dels Països Baixos és el motiu pel qual fa un canvi de rumb, sense entrar amb més detalls. No pretenen marxar del tot.

La intenció de Ferrovial és deixar una part activa a Espanya per poder continuar amb el negoci de l’obra pública que tants bons resultats li ha donat. El ràting és un índex de risc i de solvència que taxen agències de qualificació internacional com ho fa Fitch, tant a empreses com a països. Fitch va otorgar a Espanya una perspectiva d’estabilitat en l’últim informe, un bon resultat; però als Països Baixos li dóna una qualificació millor, la mateixa que a Estats Units, la triple A (AAA).

La por ara és si el cas Ferrovial acabarà provocant un efecte dòmino en un país on a alguns polítics de diferents partits no els va importar demanar a les empreses que abandonessin Catalunya durant l’època forta del Procés.

Ja venia d’abans, per exemple amb l’OPA a Endesa, on en cercles del Partit Popular s’havia verbalitzat que abans estrangera que catalana, quan Gas Natural (La Caixa) pretenia comprar-la. No va ser catalana i ara la riquesa se’n va cap a Itàlia.