Enèsima reflexió feta article sobre aquest caos sense solució anomenat Rodalies

El lector ja haurà llegit uns quants articles sobre aquest escàndol perpetuat conegut per Rodalies. Una qüestió de dignitat col·lectiva pendent d’anys i panys. No cal ser-ne usuari, els trens de proximitat formen part de la nostra rutina de cada matí, quan el ciutadà corrent engega la ràdio per saber les últimes i es troba el panorama desastrós ja tradicional. Si a les vies fèrries, hi afegim les rondes que circumval·len Barcelona i la cèlebre AP7, per no parlar d’altres carreteres que conflueixen a la capital, el quadre que ens queda és un bunyol de proporcions catedralícies. Hi ha un munt de recorreguts i vies ‘R’, de camins convertits en paranys que atrapen gent i els hi destrossen els nervis, que són estacions del calvari de milers i milers d’usuaris que cada dia, i és molt gros escriure ‘cada dia’, pateixen un deteriorament brutal en la seva qualitat de vida i arriben a perdre feines per l’absoluta incompetència de la Renfe.

Sumem dècades sentint al ministre o conseller de torn pregonant amb retòrica buida que tot s’arreglarà aviat, amb calendaris incomplerts de manera sistemàtica. Una presa de pèl constant, un càstig a la ciutadania de cap a peus, independentment del que voti i quin sia el seu criteri polític. Precisament, algun dia els habitants d’aquesta terra hauran de fer-s’ho mirar perquè no és normal la desídia rebuda des de l’estat on paguen impostos. Un ens que incompleix per rutina les inversions en infraestructures fixades en cadascun dels pressupostos generals de l’Estat que es van succeint i sempre rep el mateix. Just el que hauria de ser locomotora econòmica i pateix, en canvi, una mena de càstig constant per la mania de declarar-se rebel i les fòbies que mostren els governants. Seran ben conscients o no, però el cas és empobrir-nos, fer-nos notar a la praxi que la nostra diferència mai no ha estat ben rebuda ni respectada. Algun dia també, els unionistes que viuen a Catalunya haurien de rumiar una miqueta sobre si troben o no just el tracte que els hi dispensa l’estat on se senten vinculats de manera emocional. I no parlem ja de Madrid, d’aquesta capital convertida en districte federal, que s’empassa recursos en un àpat pantagruèlic en detriment general de tothom i encara té la barra d’expressar queixes i demagògies mentre causa un desequilibri territorial intolerable que, tard o aviat, ha de petar.

Tothom n’està tip de les mil i una excuses exposades en inacabable repertori d’aquest concert desafinat. Excuses i arguments de pa sucat amb oli dignes de pèssim pagador. Una simple avaria en el subministrament elèctric envia tot el sistema a Can Pistraus, a fer punyetes, obligant a la visió d’aquestes cues d’usuaris caminant per les vies, abandonats a la seva sort, com si fossin habitants d’un quart món que costa d’entendre i normalitzar quan creus que vius en el primer. Vagons carregats fins dalt de ciutadans que perden els seus drets tan bon punt es veuen obligats a cobrir trajectes, que han de justificar davant dels seus caps que el retard mai obeeix a la seva negligència sinó a l’aliena, a la que dicta, com una traveta constant, qui hauria de vetllar més per la seva puntualitat. La situació és insostenible, angoixant i crea tones de justificat malhumor que encara augmenten de manera exponencial quan t’adones que cap ni un dels nostres representants polítics té el punt d’honor, l’orgull propi expressat de manera efectiva per a posar fi a aquest malson que pateixen els catalans.

Com no hi ha cap motiu per a ser optimistes de cara a un final feliç, almenys que s’oblidin de populismes i d’enganyar-nos amb falses promeses i paraules buides. Ningú no es mereix aquestes Rodalies i avui, des del Govern, encara s’aventuren a dir-nos que queden dos anys per notar certa millora. Potser és prou marge de temps per a generar una resposta contundent de la població usuària, fins ara tan passiva i resignada. Algun dia s’ha de dir prou enarborant la bandera de la dignitat. Si el mateix president de la Generalitat diu que les incidències no són acceptables, preneu-li la paraula.