Els llocs de la trobada social també pateixen la dictadura del benefici econòmic
Guanyar diners com a únic objectiu ja és la regla bàsica dels negocis. En interès propi, els propietaris han deixat de donar servei i així esmicolen els pilars bàsics que conformen el teixit de barri
L’Aliança del Poblenou és un d’aquells llocs de trobada bàsics si pretens fer vida de barri. Pura tradició, melic i batec. Un casino de poble, si cal precisar-ho encara més. A totes hores hi trobaràs coneguts i si no saludes ningú, senyal que encara no has arrelat o ets un simple passavolant. Imagineu L’Aliança, però apliqueu aquí el vostre local de referència i us adonareu del que desitgem comentar, cap altra cosa que el perillós afebliment per al teixit social que comporta el signe dels temps. Fa quatre dies, al bar que ens ocupa i també preocupa, hi trobaves personal a qualsevol hora gràcies al seu extens horari. A primera hora del matí, s’hi combinaven els treballadors que prenien el tallat i l’esmorzar amb les presses per no fer tard amb els grups d’amigues que hi feien parada prèvia abans d’anar al mercat o els jubilats que s’hi concentraven com a ritual previ per a estirar les cames. Segons avançava el dia, les litúrgies continuaven: Ara l’hora de l’aperitiu a la terrassa, ara la trobada informal de negocis mentre es fa un beure, ara el menú del dinar. Després, prou s’ho poden imaginar, l’aplec de gent gran disposada a fer la partideta mentre el barri sembla passar un mínim període de becaina, o la sortida dels col·legials que s’aturen un moment per berenar. I així, dia rere dia, fins que el canvi de paisanatge i costums ha provocat un daltabaix. Si voleu silent, d’aquells que passen sense fressa, però terratrèmol emocional, al cap i a la fi.
L’Aliança té una altra peculiaritat. La programació social i cultural continua en mans dels responsables veïnals mentre el bar de referència ha canviat de mans. Els que abans manaven eren restauradors d’aquí que cert dia van decidir escoltar els cants de sirena habituals en el sector. Total, que s’ho ha quedat gent de fora, no importa nacionalitat, només disposats a traure beneficis de la inversió. A ells què els hi expliques de reunions socials, lloc de referència i aquests anacronismes del temps de la picor. Primera mesura, canviar els cambrers, posar-ne un munt de jovenalla i, presumptament, precaritzats, sense cap domini de l’ofici. Tant se val, passa a tot arreu. Però han decidit obrir a migdia i tancar just acabat de sopar a horari europeu. Així s’estalvien nòmines i enfoquen el negoci cap a la gent autènticament rendible, fora romanços. El que es tracta és servir paelles a dojo als turistes i ocupar la cuina tot el dia amb els ja famosos ‘expatriats’, que per això ens guanyen en butxaca plena. La resta, no els hi escalfis el cap, que el compte d’explotació mana per sobre de qualsevol contingència i fotesa referida al teixit local, a la gent que hi viu i aquestes minúcies que no passen de pura retòrica.
Dècades enrere, sense ser tan evident ni personalment raonat, vam patir un disgust quan el Nàstic va tancar el bar i terrassa que tenia oberts a la Rambla. De petit, hi treia el cap per comprar entrades, petar la xerrada amb altres fanàtics o sentir allò tan bonic i poc expressat de la comunió compartida amb altra gent de la causa. El Nàstic com a entitat va sortir perdent bous i esquelles amb el canvi a l’Arrabassada i la desaparició d’aquell cordó umbilical amb el rovell de la ciutat, però aleshores no n’érem conscients del que representa i comporta aquest tipus de decisions. Primer et sorprens, després t’adaptes al canvi i més tard, no treus conclusions perquè la vida continua i hi ha altres prioritats vitals. L’Aliança del Poblenou ja no és el que era adaptada al dictat dels temps, de la realitat més pragmàtica i veig que els pocs supervivents, de manera quasi entranyable, han trobat refugi a quatre passes més amunt, en un altre lloc dels de tota la vida anomenat Centre Moral i Cultural. Allà en singular transhumància, els iaios fan la partida i la canalla berena mentre els pares peten la xerrada. Al final, aquesta mena de dissolvent acabarà amb els nostres senyals d’identitat, ens desarrelarem i en sortirem perdent. No som conscients de la pèrdua de qualitat, de com, a poc a poc, marxa l’ecosistema que ens genera benestar.