Els habitants del país dels estiuejants, crònica dels que es queden

Quan arrenca el mes de juliol, els mitjans de comunicació ens regalen aquelles cròniques cronificades de l’Operació Sortida, que cada any són calcades, amb els mateixos punts de conflicte de trànsit –ignoro per quina raó, a RNE els anomenen ‘alcance’– i les frases alegres i confiades de l’optimista inici de les vacances.

No diuen res de l’’alegria de la huerta’ dels qui veuen com fa cap a casa seva la destrucció de la tranquil·litat, la crònica dels que es queden, dels habitants del país dels estiuejants que ‘en el durant l’any’, que diu el temps litúrgic, poden ser, com som a Torredembarra, prop de divuit-mil censats, i gràcies a la vareta màgica estacional, fregar els cent-mil habitants pel juliol i agost. Passem de ser futbolísticament Mendizorroza o Los Cármenes, al camp del Barça i, és clar, ‘tot el camp és un clam’.

Un dels arguments de les vacances és fugir dels brogits de la ciutat, de la fressa endèmica que ara anomenem ecològicament ‘contaminació acústica’ i de les gernacions, que han esdevingut epítets substantius –tot i que gramaticalment és impossible–de les grans ciutats. I sí, les grans ciutats, sobretot el mes d’agost, s’aquieten i recuperen antics tarannàs anteriors a la màquina de vapor, els combustibles fòssils i els mal anomenats ‘fils musicals’. Però, i els pobles on va a parar la feliç desconnexió urbanita?

Comencem per dir la part bona, cal contrastar d’ofici en aquest ofici nostre de contrasts. La part bona és que les economies tributaries de les segones residències registren els seus millors ingressos, els índex d’ocupació que s’enlairen i es poden compensar els comptes d’explotació a mig gas dels mesos de sol curt i escàs: ‘per la mare de Déu d’agost, a les set ja és fosc’. I ara que ja hem contrastat, anem a l’altra cara de la lluna.

Un número prou significatiu d’estiuejants no és que deixin enrere el soroll: és que se l’emporten posat. I quan arriben, l’exporten: fan anar la Kärcher, embroquen els trepants, endollen les serres elèctriques i desbrossadores i tallagespes, a les nits sense matinada engeguen lloros de tota mena però sempre a tot decibel. I converteixen els súpers i les grans superfícies de bricolatge en el carrer Pelai i el Portal de l’Àngel la vigília de Reis. Ah, fer cua! Llargues cues de carros carregats perquè, quan hom té un raconet a la costa, tothom s’hi apunta, ‘ja et vindrem a veure i farem una paelleta’; per això el meu pare tenia a l’entrada de la casa del carrer Major dos plats d’aquells horrorosos de penjar a la paret amb les sentències de mort dels autoconvidats: ‘los huéspedes y la pesca a los tres días apestan’, ‘los huéspedes dan alegría y cuando se van más todavía’.

En un ordre no amplificat –diguem– hi ha les amplificacions sense cables de la mala educació que baladreja als restaurants i bars, on es practica allò tan bonic de don Santiago Rusiñol, que era amic del meu besavi: «Si tens raó crida, i si no en tens crida més, que semblarà que en tinguis». I pobre de tu si els demanes que tinguin la bondat d’abaixar el volum. Però tant se val, algunes municipalitats no donen pas exemple del gaudi de la ‘música callada’ del mestre Mompou o ‘del gran silenci ençà tot el que es mou, es mou amb voluntat d’esdevenir’ de Martí Pol, promovent o tolerant la saragata als espais públics.

Podria seguir ad infinitum i estic segur que, qui em llegeix, tindrà molts episodis per millorar aquest article, però deixin-me acabar amb l’única denuncia que he tingut per fer soroll. A Barcelona, una nit de tocar el piano a casa. Una gentil veïna m’envia la guàrdia urbana i passa això:

–Un veí l’ha denunciat per fer soroll. Li posarem una multa perquè hem anat a casa seva i hem escoltat perfectament el seu piano.

–Sí, tocava el piano, però no feia soroll: feia música, tocava sonates de Mozart.

–Feia soroll.

–No: la música és una vibració periòdica, i el soroll és aperiòdic. És acústicament impossible fer soroll si es fa música. Si em denuncien, encara que siguin quatre rals, per una qüestió de principis recorreré si cal fins al Tribunal Suprem. I vostès faran el ridícul... Denunciar per tocar Mozart...

–Vale, no li posarem la multa, però ara, si us plau, no toqui més, que la veïna ens tocarà allò que no sona.