Els bons oradors de les contrades tarragonines Alejandro i Laia o la tradició en present

Em consta per tradició familiar que el general Prim, que era de Reus i va ser primer ministre d’Espanya –no sé si per aquest ordre--, era un gran orador. En directe, vaig seguir de prop l’advocat Josep Solé Barberà, diputat per Tarragona a la primera legislatura de la democràcia, que era una eminència de l’art de la parla; “un pico de oro”, li deien els jutges dels tribunals franquistes on litigava i que, malgrat detestar-lo políticament i haver-lo enviat al desterrament i la presó, els fascinava quan obria la boca.

I en directe segueixo l’amic Josep-Lluís Carod-Rovira, que a més a més és boníssim escriptor i filòleg i diu les coses segons la normativa de l’IEC. Al meu entendre, l’orador més brillant de la seva generació.

No sé si les contrades tarragonines –l’expressió que emprava en Solé per referir-se a Sud enllà, on tenim tantes varietats que les comarques són mig països—són productores naturals d’oradors, però, en fi, la bona escola hi és, de Rovira i Virgili en endavant. Ignoro, doncs, si a més a més de productores de castellers i d’ametlles i avellanes, les dites contrades produeixen oradors, però venen de lluny i sortosament encara els tenim aquí.

Laia Estrada i Alejandro Fernández –dos tarragonins caps de llista pel Cap i Casal-- són l’última generació, els 3.0 de la nissaga. Són políticament oposats pel vèrtex, la CUP i el PP, embolica que fa fort, però són del mateix barri, Sant Pere i Sant Pau, i tenen una oratòria d’alt voltatge. Són els típics exemples de polítics que tothom voldria sota el seu paraigua. Recordo quan al PNB deien que si Arnaldo Otegi anés amb ells arrasarien molt més del que aplegaven amb les sigles històriques.

No sé si el bon orador, com el bon músic, neix, perquè l’orella és imprescindible i perquè les filigranes bioquímiques de l’ADN se m’escapen. Sí que sé que creix i que s’ha d’estudiar, començant per la retòrica clàssica, perquè per construir frases, els grecs i els llatins són referents inqüestionables. Roland Barthes té un bon tractat sobre aquells precedents, i de passada aprenem semiòtica, el significat de les paraules i dels símbols, que ja és anar una mica més enllà.

La periodística indica que el primer que cal fer, en un article com –afegeixo-- en un discurs, és captar l’atenció. Però a vegades polítics comunicacionalment maldestres fan tot el contrari. En la recentíssima valoració dels resultats electorals, quan tothom espera el titular del líder, doncs no: amollen els agraïments als electors, els elogis als esforçats interventors i apoderats, a l’equip de campanya i la corrua de tòpics, de tal manera que quan diuen allò que seria notícia, les teles canvien de seu perquè un altre líder es planta al faristol i sant tornem-hi...

Diumenge passat va anar així, fins que va arribar l’últim, el guanyador Salvador Illa i, aquest sí, va començar amb el titular i va deixar la llauna semàntica per al final. També van tenir cura d’allò de la plusvàlua simbòlica: escenografia, primer els teloners --tots de gran cubicatge, ep, alcaldes, ministres, la futura consellera d’Interior si governa...—i després una mena de passadís futbolístic al campió i el líder que avança darrere d’un tràveling de càmeres i un mestre de cerimònies aficionat que s’esgargamellava perquè li obrissin pas com si fos una comparsa de la Patum de Berga.

Captar l’atenció, primera norma. Segona, que no decaigui, anar-la alimentant paràgraf a paràgraf, una anècdota aquí, un polsim d’humor allà, el factor sorpresa, l’empatia geogràfica... I tercera, no llegir, saber fer un discurs mirant a la cara de la gent i demostrant-li que el què diu ho diu ell, no un spin doctor, i que sap de què parla. La culminació dels llegidors són els reis, que tothom sap que en una monarquia constitucional tenen de tot, calers sobretot, però que no tenen discurs, que el discurs és el del govern de torn; és a dir, que si posen un robot guarnit, farà la mateixa feina i potser s’entrebancarà menys.

Potser un altre dia els parlaré de l’abnegat ofici dels escriptors de discursos polítics, dels amanuenses i dels “negres”. Jo vaig conèixer un “negre” boníssim, culte i de magnífica ploma, que va deixar l’ofici i, diguem, es va posar pel seu compte. I el novel·lista que el tenia llogat va desaparèixer dels rànquings de llibres més venuts.