El discret encant dels Maragall. El germà de l’alcalde que opta a ser-ho
ERC no ostenta el govern de Barcelona des d’Hilari Salvadó, que va deixar el càrrec el dia que els franquistes entraven a Barcelona. Des del despatx del poeta, la família els veia baixant per Balmes estalonant els republicans
La mirada
Ernest Maragall ha fet públic que es torna a presentar com a candidat a l’alcaldia de Barcelona. Hi té tot el dret perquè les anteriors eleccions es podria dir que li van pispar, no pas per aquesta acusació cínica als comuns de fer-los tributaris de l’espionatge de Pegasus a què el van sotmetre, com per un pacte contra natura amb un candidat importat per la dreta neoliberal, monsieur Valls.
Ernest Maragall tenia aleshores i té avui un mèrit que no se li pot discutir: coneix com ben pocs la ciutat i els entrellats de l’administració municipal, no debades va entrar a treballar-hi als anys seixanta i va ser la mà dreta del seu germà alcalde en el període més fructífer dels Jocs Olímpics. Diputat autonòmic a tres legislatures, a una europea i conseller de dues carteres, sap fer política, i l’experiència que alguns li tiren en cara per l’edat, és un valor que ja es van encarregar de demostrar dos dels pares de l’actual Europa, Winston Churchill i Konrad Adenauer.
Vaig llegir Joan Maragall de ben jove, en la preciosa edició de la Selecta (1947) que encara m’acompanya. l’Elogi de la paraula em va donar pautes per escriure, La ciutat del perdó em va traduir la caritat cristiana a generositat cívica i, en fi, els seus articles són el primer periodisme que vaig llegir en català. Com que era un escriptor músic, que tocava el piano, vaig estudiar la presència de la música a les obres completes i vaig incorporar aquella recerca a la tesi doctoral, amb l’impagable ajut del seu net Pasqual, que ho va revisar tot, va esmenar i va suggerir.
Vaig conèixer Pasqual Maragall quan era cap de campanya a les primeres eleccions municipals democràtiques, el 1979, en les quals sortiria elegit i seria tinent d’alcalde. Tenia 38 anys i aquell binomi de genialitat i gosadia que va fer avançar la ciutat com no s’havia vist des de Rius i Taulet. Va néixer una amistat que va perdurar fins que la memòria li va permetre, i vaig tenir l’honor de treballar molt al seu costat mentre va ser president de la Generalitat i va liderar un Estatut que, si no l’haguessin sabotejat, ens hauria estalviat molts maldecaps.
En aquella època vaig començar a tractar l’Ernest Maragall, que era el secretari del Govern. Com que vivíem al mateix carrer, ens trobàvem als restaurants del barri i al metro: podia anar en cotxe oficial, però anava en metro i per evitar la notorietat urbana que se li quadressin els mossos, entrava a Palau per la porta del carrer de Sant Honorat. A sota de les catifes afloraven tres per cents i aquell home auster i una mica despenjat es passejava amb una T10.
També vaig tractar prou el seu pare, Jordi Maragall i Noble, fill del poeta. En Jordi, filòsof, professor universitari, activista cultural i fotògraf aficionat, era el paradigma del discret encant dels Maragall, savis educats que no aixequen la veu, que escolten i són conversadors excel·lents, mai pagats d’ells mateixos i amb un sentit de l’humor netament anglès, probable- ment per herència.
Aquest toc exquisit té Margarida Moragas Maragall, cosina germana d’en Pasqual i l’Ernest, que es va casar amb el doctor Felip Cid, el meu estimat mestre, que es va capbussar en els papers de l’avi de la seva muller al seu propi despatx i va descriure els Maragall com «unes persones extraordinàries, autèntics representants d’un senyoriu pulcre, condicionalment impecable». Vaig conèixer, en fi, el Maragall heterodox, tant que renunciava al primer cognom axiològic –un Maragall!– i va triar el segon de la seva àvia Clara Noble, Pau Malvido. Me’l va presentar Pau Riba un capvespre de fums proscrits parlant de contracultura i de música composta sota els efectes de les maleïdes substàncies que d’una manera o d’una altra van acabar amb la seva vida prematurament.
Ernest Maragall anirà a les properes eleccions amb les enquestes de cara i l’actual titular que hauria d’haver estat sòcia castigada per una desgastada imatge. Si ERC torna a ser la llista més votada, és probable que recuperi l’alcaldia de Barcelona que no ostenta des d’Hilari Salvadó, que va deixar el càrrec el mateix dia que els franquistes entraven a Barcelona. Des del despatx de Joan Maragall, la família els veia baixant per Balmes estalonant els últims republicans que resistien.