Qui tapa boques és un lliberticida

La justícia ha anul·lat la sanció que l’Ajuntament de Barcelona va imposar a l’associació Hazte Oir, de tarannà ultraconservador, per fer circular l’any 2019 per la ciutat un autobús decorat amb un vinil on podia llegir-se: «No és violència de gènere, és violència domèstica. #Stopfeminazis».

Novament els límits de la llibertat d’expressió a debat. I una altra vegada queda demostrat com n’és de fàcil omplir-se la boca a favor del dret a dir allò que a un li rota, sempre que no sigui sobre aquelles qüestions –cadascú les seves– sobre les que tenim la pell molt fina.

El cert és que un no pot mostrar-se solidari amb Pablo Hassel o amb Valtonyc, l’un a la presó i l’altre domiciliat a Bèlgica per les lletres de les seves cançons, i al mateix temps defensar que un autobús com el de Hazte Oir tingui prohibit circular per les ciutats espanyoles. Se’ns diu, als que defensem la llibertat d’expressió sense límits i utilitzem aquests arguments, que no tenim en compte com a variable la fragilitat del col·lectiu al qual s’adreça la suposa ofensa i l’existència del delicte d’odi, que permet donar major cobertura –enfront d’agressions verbals– a alguns col·lectius particulars.

Aquest raonament mereix consideració, no direm que no. Però l’existència en el nostre ordenament jurídic del delicte d’odi, el que no fa és convertir a un col·lectiu –el que sigui– en intocable. I per descomptat tampoc no li atorga la raó en tot allò que defensi. Discrepar d’algú especialment protegit no és violar cap dret humà. Això s’entén perfectíssimament i és pur sentit comú.

Vegem-ne un cas concret. Fa uns dies vaig assistir per curiositat intel·lectual a la presentació del llibre Nadie nace en un cuerpo equivocado (Paidós, 2022) dels psicòlegs i professors universitaris José Errasti i Marion Pérez. El llibre és una esmena a la totalitat de la ideologia de gènere i de les teories queer, fonamentades sobre la negació del binarisme sexual en els éssers humans. Els assistents vàrem necessitar escolta policial per poder accedir a la llibreria i l’acte no va poder celebrar-se totalment perquè en un moment donat es va considerar millor avortar-lo per garantir la integritat del local i dels presents.

Que el col·lectiu transsexual
–transgènere en el seu vocabulari, sigui un grup que mereix especial protecció en tots els sentits, i està bé que així sigui– no els converteix en nines de porcellana en la discussió intel·lectual sobre alguns dels seus postulats. I per descomptat no es pot tallar la llengua ni acusar de violar els drets humans a qui pensa, i així ho expressa, que les persones neixen homes o dones o a qui considera que és una barbaritat que nens i adolescents iniciïn processos irreversibles de canvi de sexe abans d’arribar a la vida adulta.

La paradoxa rau en el fet que qui fins fa no res havia de viure d’amagat les seves conviccions consideri ara que està en possessió de veritats absolutes i que qualsevol divergència amb les seves creences ha de ser catalogada com a delicte d’odi.

Un pot sentir-se ofès per allò que consideri. Però aquesta vivència personal de l’ofensa no converteix obligatòriament l’opinió de l’altre en un delicte. Si així fos, la discussió pública sobre qualsevol assumpte que afecti persones hauria de donar-se per acabada i hauríem d’inaugurar l’era del silenci i l’assentiment obligat amb qualsevol teoria que esdevingués hegemònica. No pot convertir-se el delicte d’odi en el comodí que t’evita haver de defensar intel·lectualment i amb arguments les teves posicions o que t’estalvia haver d’escoltar coses que no et resulten plaents ni agradables.

Tornant al principi, un ajuntament no és qui per determinar qui sí i qui no pot expressar-se en l’espai públic les seves opinions. Pot denunciar a la fiscalia aquelles coses que li semblin delictives. Però en cap cas pot comportar-se com un censor que decideix qui pot parlar i qui no. D’això se’n diu enemic de la llibertat, sigui quina sigui la boca que vulguis tapar.