El bon periodisme encara no s’ha acabat

Quan vaig estudiar a la Facultat, alguns professors ens mostraven exemples de periodistes que explicaven les coses que passaven no solament d’una manera simple, sinó que les contextualitzaven, les interpretaven i si era el cas, denunciaven situacions d’injustícia, de corrupció o de manipulació de la veritat. Dos o tres icones del gremi estaven presents en aquells moments a les classes: el polonès Kapuscinski i dos americans que destaparen l’afer Watergate, Berstein i Woodward.

Vaig sortir de Bellaterra, desprès de cinc anys d’estudis, convençut que havia escollit una magnífica professió que servia per garantir el dret que tenien els ciutadans a la informació , també per a descobrir les veritats amagades i que ajudava a canviar les coses; unes conviccions que aleshores , en plena transició política i canvi social, per a mi tenien tot el sentit.

Amb el pas dels anys he anat relativitzant l’impacte social del treball periodístic i també la seva capacitat transformadora; la meva fe en la transcendència de la feina ha anat minvant.

A l’època en què el periodisme es va convertir en professió de moda i nasqueren a Catalunya facultats de Comunicació com a bolets, em vaig adonar de la magnitud de la tragèdia que ens esperava.

Era el 2010; m’estrenava com a degà del Col·legi de Periodistes: la crisi econòmica havia deixat sense feina a més de 30 per cent de la professió activa i els que quedaren ho feren en una situació de total precarietat. L’única sortida que tingueren companyes i companys fou passar-se a l’altra banda, és a dir, a treballar per a gabinets de comunicació.

Amb els anys s’ha aconseguit que hi hagin més periodistes de gabinets informant que periodistes als mitjans.

L’allau d’informació que reben diàriament aquests darrers, omple espais que haurien d’estar destinats a fer periodisme de veritat. A més, consolida l’agenda dels qui manen i distreu la ciutadania dels temes realment importants. És un fenomen que es produeix arreu, no som una excepció.

Cada vegada que intento recuperar la fe en l’ofici, em poso a seguir periodistes que el dignifiquen i que fan magnífiques feines d’investigació. Alguns d’ells les plasmen en llibres , com és el cas de Patrick Radden del New Yorker, que ha escrit sobre els fets de la guerra bruta d’Irlanda del Nord i també sobre una família americana propietària d’un farmacèutica enriquida amb la venda d’un opiaci en forma d’analgèsic. Darrera d’aquests dos llibres hi ha molta feina, moltes hores de dedicació, un fart de documentació i tot el rigor del món.

Però no cal anar tant lluny; per sort a casa nostra s’han produït alguns exemples que dignifiquen el treball periodístic. El primer és una recerca realitzada a partir de l’accident d’Iqoxe i que també s’ha transformat en un llibre, La gran explosió. L’han escrit els periodistes Rafa Marrasé i Toni Orensanz, els quals han fet una aproximació rigorosa a una tragèdia que va tenir un gran impacte al territori. Es tracta d’un relat periodístic que es recolza en mesos de feina, de documentació intensa i de dades que fan inqüestionable allò que denuncien. En resum, és un exercici de periodisme necessari, intens i ben escrit que captiva el lector des del primer moment i que el fa conscient d’una realitat punyent que ningú pot negar.

El segon l’ha protagonitzat un equip de periodistes de Ràdio Barcelona dirigits per Sique Rodríguez, que ja va destapar el Barçagate i que ara hi torna amb un altre afer de pagaments al sotsdirector del Col·legi d’Àrbitres de Futbol. Conec aquest professional perquè he tingut la sort de treballar amb ell. Té olfacte periodístic i sé que, com en el cas dels anteriors, al darrera d’aquesta exclusiva hi ha mesos de feina, de documentació i de comprovacions exhaustives.

En Rafa Marrasé, en Toni Orensanz i en Sique Rodríguez constitueixen alguns dels exemples que mostren que el nostre ofici es basa en el compromís amb la veritat, per molt dura que sigui i per molt que molesti els qui ostenten els poders econòmics i polítics, també que l’objectiu d’explicar les coses que passen com passen, és la única raó de l’existència de la professió. Gràcies a ells doncs, ja que amb la seva feina ens fan una mica més dignes a la resta dels components del gremi.