Deixar la ciutat inhòspita, tornar al tros acollidor

Segons alguns experts s’està incubant a les grans ciutats i sobretot a Barcelona, un conflicte que pot acabar tenint conseqüències serioses: la manca d’habitatges. Més tard del que tocava, els nostres governants s’han adonat que la principal frustració de les generacions joves no és solament el fet que no trobin feina, ni tan sols els més preparats, sinó que els que en tenen no troben un lloc on viure en unes condicions econòmiques que puguin assumir. El resultat: cansats de cercar o de viure en habitacions de 800 euros al mes, arriben a la conclusió que la ciutat els fa fora.

Aquest problema no s’ha generat solament per no haver construït pisos, sinó també per un fenomen que estem patint a alguns llocs Catalunya: la invasió turística. Segons la patronal APARTUR a Barcelona hi havia a començaments de l’estiu passat 10.000 pisos turístics, propietat de particulars, però sobretot d’empreses que en tenen entre 30 i 240. Com l’oferta i la demanda han entrat en joc, de sobte s’han adonat que viure al ‘Cap i casal’ s’ha convertit en una missió apta solament pels rendistes estrangers milionaris, o pels que tenen grans sous. Sabedor que tard o d’hora l’afer esdevindrà una catàstrofe, l’alcalde Collboni ha dit que no renovarà les llicències turístiques i que, cap a finals de 2028, ja no n’hi haurà cap.

Però el mal ja està fet; milers de persones que treballen a Barcelona i a les que els agradaria viure-hi, es veuen obligades a buscar pis a l’Àrea Metropolitana o més lluny, i dependre per anar i tornar d’un servei de Rodalies que els porta problemes, dia sí i dia també.

Aquest problema cal inscriure’l com diu Josep Ramoneda, en un magnífic llibre que acaba d’escriure titulat Poder i llibertat, en les conseqüències de la crisi econòmica del 2008. Des d’aleshores vivim un canvi accelerat que ha alterat l’economia global, l’estructura social, la vida i els referents de les persones sotmeses a una mutació permanent; per això, envoltats com estem de determinisme, molts pensen que «no hi ha res a fer» per d’altres fan apostes personals en un sentit contrari, com per exemple una jove de les nostres terres, la Júlia Viejobueno Caballé, que no arriba a la trentena i que és veïna de la Figuera, al Priorat; ella va prendre fa uns anys una decisió valenta: després d’anar a la Universitat, llicenciar-se i veure les expectatives que li oferia la ciutat, va decidir a tornar a casa, al món que l’havia fet gran.

Ho explica en un llibret deliciós titulat Quedar-se al tros, ben escrit i que traspua veritat i sentiment en totes les seves pàgines. Pels que ens hem criat en un poble, que hem vist el treball dels pagesos i que hem sentit, com diria l’Artur Bladé Desumbila, «l’olor de la terra llaurada», el que explica la Júlia ens toca l’ànima, però també ens fa pensar en el fet que la nostra societat no és conscient que els primers que lluiten per conservar-la no són els ecologistes, sinó els nostres pagesos.

La Júlia ha estat expulsada de la ciutat i sabedora com és que això de la meritocràcia, les start-ups i altres falòrnies són majoritàriament una trampa para joves, ha triat l’opció més difícil: la de lluitar per un món que cal conservar i per una pagesia que no podem deixar que mori, com diu ella: «si es perd l’ofici, els sabers ancestrals, la tradició i la continuïtat, la manera d’estimar la terra i de relacionar-s’hi, haurem perdut un gran patrimoni» i conclou, que també haurem perdut «la possibilitat de bastir les bases d’un futur arrelat i sostenible».

En tancar el llibre, després de llegir aquest discurs realista i sincer sobre l’amor de la terra, el lector desitjaria que a la Júlia i a totes les ‘Júlies’ que han fet apostes del tarannà de la seva, les coses els vagin bé, perquè d’aquesta manera hi guanyarem tots. I un consell: llegiu el llibre, és curt i barat, i tot seguit agafeu el cotxe i aneu cap al Priorat, pareu a qualsevol lloc que tingui visió una mica panoràmica i mireu els trossos, la terra treballada, els ceps, les «auliveres» i, si pareu bé l’orella, escoltareu la veu silenciosa de la vida que hi batega.