De sarral al món

En els temps en què vivim no cal esperar la festa major per sentir la música i ballar. Però és clar que per cada vila, per cada poble, repassar, trobar-se, comentar jugada entre veïns, amics i família, enforteix llaços i comunitats

Ja som enmig de la cor-rua de festes majors d’estiu. Avui Sant Jaume mateix n’és una excel·lent mostra. Festa a la platja de la Pineda que ja enllaça amb la de la invenció del cos de Sant Esteve de Vila-seca el 3 d’agost. Per esmentar les festes del meu poble. I a poc a poc anirà passant santoral i dates fins a arribar al pic de la Mare de Déu d’Agost, que és com la festa major de Catalunya. Aquestes marques temporals tenen el seu sentit, tot i que la xarxa de festivals d’estiu permet estar de festa major permanent. Però és clar que per cada vila, per cada poble, repassar, trobar-se, comentar la jugada entre veïns, amics i família, enforteix llaços i comunitats.

Aquest diumenge passat, per exemple, vaig fer el pregó de la festa major de Sarral, com que era al vespre, per evitar les cues que es formen a l’accés de l’autopista AP-7 a Montblanc vaig agafar la ruta alternativa de Valls, el Pla de Santa Maria, Cabra del Camp, Sarral, el que vindria a ser la ruta dels portadors de l’aigua de Sant Magí de la Brufaganya. L’aigua que va salvar el meu pare quan, acabat de néixer i amb dificultats de salut, li van fer tastar com a remei. No cal dir que això va fer que a casa sempre tinguéssim, i tenim, devoció maginenca. I, pel que veig, el cartell de la festa d’enguany a Tarragona, amb aquesta gota d’aigua amb un fons de cel estelat, el de l’interior de la capella de l’església del Portal del Carro, que ha dissenyat la vila-secana Marta Escobar, ha donat més certeses que el de la Mercè de Barcelona. En el cas del de Tarragona, la gota d’aigua, a més de la de l’aigua d’efectes salvífics de sant Magí, ens recorda que vivim anys de sequera, i que per això les revetlles remullades han passat a ser il·luminades.

A Sarral justament, l’alcalde Jaume Fornés feia una crida diumenge passat a ser molt conscients d’aquesta escassetat, que a l’Espluga de Francolí (també de festa aquell dia) encara pateixen molt més.

De Sarral, l’artesania de l’alabastre n’ha sigut marca i identitat durant més de 450 anys que es va començar a treballar per fer el retaule del monestir de Poblet. L’historiador local Damià Amorós recull que el 2 d’abril de 1527 l’escultor valencià Damià Forment va descobrir les pedreres d’alabastre i es va posar en feina. Després d’això, l’arribada de l’escultor castellà Gil de Medina, el qual va ser el primer foraster que va venir a treballar aquest material. Estem parlant del segle XVI, i d’aleshores ençà, 450 anys de qualitat i d’obres d’art que han arribat a tot el món duent el nom de Sarral. I artistes com Andreu Ramírez, els Espinalt, els Grau, Pau Costa, Lorenzo Quinn o Gerard Mas. Tot aquest renom ara s’ha endolcit per la presència d’Europastry, una potentíssima indústria de pastisseria que distribueix a més de 80 països la seva producció de croissants i dots, tota una gamma de berlines, totes molt llépoles.

I encara Sarral i Portell, el cava que treballa el trepat i també l’escampa arreu des de la Vinícola, el celler cooperatiu que té una de les tres joies modernistes que va aixecar Pere Domènech i Roura, fill de Domènech i Montaner, que va bastir també el de l’Espluga i el de Vila-seca, el mateix arquitecte que va fer l’estadi Olímpic de Montjuïc o va completar les obres de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

Però encara hi ha un altre lligam arquitectònic entre el meu poble i Sarral. No només arquitectònic, també de persones, com Mn. Anton Morell i la majordoma Antònia Cardona Morell, vila-secans que van ser 14 anys a Sarral, i que van promoure la restauració de l’ermita dels Sants Metges, l’edificació del segle XV dedicada a sant Cosme i sant Damià, que va signar el sarralenc Josep Puig Torné. Sarral viu la seva festa dedicada a dos sants més: sant Abdó i sant Senén per redoblar protecció i missatge. Festa aparellada que circularà pel carrer més estret de tota la península. D’un poble que va tenir la Roja jugant al seu estadi municipal (ho podeu veure a YouTube), és clar que l’any 75 no devia ser gaire ‘roja’ i també la selecció catalana de futbol. I posats a fer, donat que tenen Jan Laporta com a fill adoptiu, perquè el seu avi hi va exercir de metge, aviat hi deurem veure el Lamine Yamal fent algun toc de pilota, i segons com fins i tot Nico Williams. O no, perquè tot això també forma part de la festa, la que es compleix i la que no, la festa és il·lusió. Busquem-la a cada festa major.

Temas: