De París a Banyuls

Coincidint amb la pandèmia i esgrimint un increment del contraban, les autoritats franceses van decidir tancar l’accés rodat pel Coll de Banyuls, un camí sofert ple de verds i blaus que durant la Guerra civil espanyola van caminar tantes ànimes amarades de por, albirant un punt de llibertat a l’altre costat de la frontera. He estat diferents cops a Banyuls de la Marenda i Cotlliure coneixent l’esforç titànic dels viticultors que salven vinyes en coster i vora el mar.

La Catalunya Nord és una continuació de la geografia vitivinícola empordanesa: sòls de pissarra amb vinyes velles de garnatxa (negra, blanca i grisa) inserides en la seva austeritat.

Hi havia arribat sempre per la carretera de la costa o pel Voló, però aquest cop el GPS em va indicar que el coll era obert i que hi podia arribar de pressa. El cas és que no vaig poder circular a més de 30 quilòmetres hora, però vaig pensar que l’obligatorietat era un regal.

Respirar el coll és alliberador, però fer l’itinerari de l’exili amb tots els privilegis d’avui, també entristeix. M’esperava una jornada de tast amb Les Vignerons sur Mer, l’entitat que representa i dinamitza les dues denominacions d’origen de la zona.

Preparen la festa de la verema de l’octubre i trien un sommelier francès reconegut per fer la selecció dels vins que hi serviran. És un acte que els honora i que fa fixar la mirada d’una persona influent en una regió que queda oculta, perquè sempre hi ha un Champagne, un Borgonya, un Bordeus o un Jura que li passa per davant. Benjamin Roffet va ser millor sommelier de França el 2010 i és el director de l’equip de sommeliers de Le Jules Verne, el restaurant de la Torre Eiffel.

És un home discret i generós que arriba a Banyuls coneixent principalment els dolços perquè els té a la carta: «Espero molt d’aquesta regió que va definint-se a poc a poc. Vinc a trobar -hi qualitat i diversitat. Crec que estan en la bona direcció, hi ha estils molt diferents, però cal fixar-se un horitzó perquè hi ha vinyes velles, un sòl màgic i viticultors que saben elaborar».

Dues jornades de tast compartides: 50 Banyuls i 90 Cotlliure. Anota al detall els matisos de cada ampolla i exposa la seva selecció final als alcaldes de la regió. «El sommelier ha de ser una persona curiosa, humil i amb capacitat per transmetre», confessa.

Al Jules Verne tenen una carta de 400 referències; 40 són de fora del país. Serveixen una mitjana de 10.000 Champagne a l’any, 8 de cada 10 comensals en beuen, però a la meca del plaer francès també hi ha lloc per a vins catalans: «Hi tenim Recaredo. El seu patrimoni més important és el temps. M’agraden les varietats que cultiven, com cuiden els sòls i especialment la família humil i generosa que són. Estan a l’alçada dels millors Champagne», resol Roffet.

Sommelier exigent, nas entrenadíssim i paraula fluïda i convincent. «La vida va molt ràpid, tenim feines exigents i no sempre hem de beure vins intel·lectuals. M’agrada desconnectar i relaxar-me. Sóc feliç bevent vins que no tinc al Jules Verne: un vi natural de Gamay, ben fet, amb un bon pollastre a rostit».

Defensa la senzillesa i la franquesa del vi i és d’agrair que ho faci una veu autoritzada: «Bevem menys però millor. Hi ha tants vins interessants al món! La clau del futur la tenen els viticultors, ells tenen la capacitat i el poder d’adaptar-se al moment climàtic complex que vivim i seguir cultivant». És un sommelier d’idees clares que homenatja, com ha de ser, a la primera baula del vi.

Una s’adona que els més grans mai volen massa alt; sempre observen l’esforç i l’obstinació de qui ens permet habitar i alimentar-nos arran de terra.