De Montblanc a Cambrils. El paisatge com a patrimoni col·lectiu

Hi ha dies que són especials. Per molts motius. Dies que queden en la memòria. Moltes d’aquestes jornades són transcendents en la vida de cada un perquè estan lligats a fets tristos o feliços que ens han marcat per sempre. Cada un té els seus.

Però avui els hi voldria parlar d’un dia especial que no té, ni de lluny, aquest tipus de rellevància. És simplement la voluntat de compartir la meva mirada (aquest és el nom d’aquesta secció del Diari) un dia molt concret: el passat 29 d’abril.

Aquell dissabte era un dels dies grans de la setmana medieval de Montblanc. Hi vam anar en família i va ser una experiència magnífica. Molts de vostès segur que la coneixen. I pels que no, els hi recomano.

Penso que és una síntesi perfecta entre el patrimoni històric, monumental, i el patrimoni humà, aquell que representa la implicació dels ciutadans de Montblanc, el seu entusiasme, per fer-nos sentir a la resta, no només que estem a l’edat mitjana, sinó que fem un viatge en el temps amb la millor companyia possible.

Tota la ciutat respira aquesta voluntat d’acollir i d’agradar al visitant. Un ambient que atrapa els foresters fins a crear un únic clima, el de l’experiència compartida que difumina el paper d’actors i espectadors. Que borra les diferències d’edat, perquè atrapa per igual a totes les generacions, començant pels més petits.

Per crear aquesta atmosfera, el factor humà és primordial. I en això, els i les montblanquines mereixen tots els aplaudiments. El segon factor el constitueix el patrimoni històric. I Montblanc l’ha sabut preservar. O, en molts casos, recuperar. Penso en quant moltes parts de la muralla estaven ocultes darrere cases, que, de mica en mica, es van anar enderrocant. I així avui llueix un escenari que ens transporta a la vila de fa mil anys.

A mitja tarda vam deixar Montblanc amb el propòsit de tornar-hi l’any que ve. I amb el bon gust de boca, l’expedició familiar vam anar cap a Cambrils. Amb mitja hora passes dels paisatges d’interior de la Conca, a la llum del Mediterrani, a la mar. Aquesta diversitat d’escenaris en tan poc espai de temps és una característica que pocs territoris tenen i que sovint no valorem prou.

Una vegada a Cambrils, vam anar a gaudir de la posta de sol des d’un espai que ofereix una vista excepcional: al final del moll del port esportiu. Allí hi ha el ‘Barlovento’, que dona nom al lloc, i que permet compaginar el plaer del paisatge amb el de veure i menjar, a tocar de l’aigua. És un espai tan senzill com acollidor, en el que, com dèiem de Montblanc, es genera una atmosfera especial, la d’un públic que és conscient que està compartint un espectacle únic: la d’observar com el capvespre va transformant els tons de les llums, mentre arriba el so de la remor de la mar. I de fons, la silueta de les muntanyes i les cases de Cambrils.

És una experiència que Cambrils hauria de preservar. La història de la costa catalana està teixida de pèrdues paisatgístiques, tant de l’espai natural com de l’arquitectònic. De llocs que haurien de ser de tots i que anys i anys d’especulació van convertir en privilegi d’uns pocs. Només cal fer-hi un recorregut des del nord fins al sud (o viceversa) per ser-ne conscient.

Per això és tan important preservar el que ens queda. Com aquest racó del port, on tothom que vulgui pot gaudir dels millors capvespres de Cambrils. El paisatge és un patrimoni col·lectiu. Com el clima humà que s’hi genera. A Montblanc ho saben molt bé.