De cara a la repetició
Eleccions. La por a una Moncloa amb uns inquilins com tots els que
anaven conformant governs PP-VOX, com els del País Valencià, les Illes o Extremadura, ha fet el seu efecte a l’hora de mobilitzar l’electorat d’esquerres
Els politòlegs no parlen tant de vot útil com de vot estratègic. I l’estratègia ha marcat les eleccions d’aquest diumenge acalorat començant per la convocatòria després dels resultats de les municipals que el PSOE va perdre davant del PP. Això a Espanya, a Catalunya els socialistes les van guanyar, i quinze anys després d’haver-ho fet per última vegada ahir van tornar a guanyar unes generals. La reacció a Catalunya sempre té un punt diferencial. Potser ho podran provar de nou si hi ha repetició electoral.
La por a una Moncloa amb uns inquilins com tots els que anaven conformant governs PP-VOX com els del País Valencià, les Illes (amb efectes penosos per la llengua) o Extremadura, entre d’altres, ha fet el seu efecte a l’hora de mobilitzar l’electorat d’esquerres que ha rebut també vots de l’independentisme. De fet, aquesta por l’ha fet servir tant Pedro Sánchez, com Alberto Núñez Feijóo durant la campanya electoral. L’un exposant l’aliança que anava tancant governs, l’altre per demanar el vot directe, sense passar per VOX, sense haver-hi de dependre tant. I això ha castigat el partit d’extrema dreta que ha cedit bona part dels seus vots i escons al PP. El cadàver electoral de Ciutadans també l’ha alimentat, tothora que una part dels seus votants d’ànima socialista ja havien tornat a la casa mare durant les municipals.
Vot estratègic que en moltes circumscripcions ha permès que el PP tingués més escons obtenint menys vots que el PSOE.
El vot estratègic, que recupera el vot dual, que fa que la gent voti a diferents partits en funció dels comicis que tinguin al davant, i allò que es voti a les catalanes, o a les municipals, no tingui massa a veure amb el que es voti a les generals o a les europees.
El vot dual que ha fet que els socialistes quedessin en primer lloc, i que els comuns-sumar quedessin en segona posició per bé que a molta distància. Els dos components del Govern Sánchez retenint a Catalunya el retrat de la victòria. És clar que amb això no en fan prou, tot i que a diferència del PP, el PSOE pot mirar d’explorar els suports entre els escons del PNB, d’EH Bildu, o d’ERC. No sembla que Junts, pel que ha dit en campanya, pugui moure cap vot en favor seu. De fet, Junts parlava de bloquejar la investidura, i els seus vots poden ser decisius. Tot i la desinflada els partits independentistes tornen a ser claus, o per fer president a Sánchez, apujant el preu de la investidura o anant a un escenari de repetició electoral. Una situació ja viscuda el 2015, que es dona quan el candidat a ser investit no aconsegueix la majoria ni a la segona temptativa, i es va a una convocatòria automàtica d’eleccions al cap de dos mesos. Si no hi ha canvis, perquè escric aquest article amb el 95% escrutat després d’una nit de recompte d’infart.
La derrota del PSOE doncs la podem qualificar de dolça, té marge per negociar i la victòria del PP d’agredolça, perquè es pot trobar que no li serveixi per fer Govern.
Dels partits independentistes, i en una primera lectura, podem dir que ERC es dessagna, passa de 13 a 7 escons, però Junts que aspirava a passar-li al davant, es queda al darrere, amb 7 escons i amb menys vots.
L’any 2019 en van tenir 8, que a mitja legislatura es van esquinçar amb 4 pel PDeCAT i 4 per Junts. El PDeCAT - espai CiU ha perdut bous i esquelles, i desapareix del Congrés dels Diputats. I pel que fa a Junts està per veure, si justament una entesa amb el PDeCAT com va aconseguir Xavier Trias a Barcelona, i amb Jaume Giró com a candidat els hauria donat algun altre escó. Però això ja és aigua passada.
Una cambra on tampoc hi haurà els dos diputats de la CUP. Ni a Girona on tenen una alcaldia recent de la capital, i on es presentava Mireia Vehí. Els diputats independentistes a Madrid han passat de 23 a 14.
Potser podran tornar a provar si ho milloren, si hi ha repetició d’eleccions, però és clar que també ha fet forat la campanya de l’abstenció que propugnava una part de l’independentisme que ha fet més mal tant a la CUP, com a Junts mateix. L’esgotament davant les baralles contínues entre ERC i Junts, i la constatació que tinguin, amb la CUP, el 52% dels vots independentistes al Parlament, tampoc ha fet avançar el procés cap enlloc, i tampoc hi ha hagut manera de marcar una estratègia unitària.