Col·laboració o competència: el gran repte dels municipis del Camp

Quan vaig anar per primera vegada a la capital de l’Estat per motius professionals, em va sorprendre que els meus companys d’empresa confessessin que a Madrid hi havia poca gent autènticament madrilenya, ja que la majoria dels seus habitants o bé els seus pares o bé els avis no hi havien nascut. A la mateixa època, sobre els anys 90, a Barcelona si bé no havia succeït exactament el mateix, sí que hi havia moltes persones que tenien vincles familiars amb altres parts del territori català. Al gremi periodístic aleshores era particularment important el col·lectiu dels qui provenien de la Terra Ferma; tant era així, que l’aleshores alcalde de Lleida, Antoni Siurana, convocava cada any al cap i casal i per les festes de Nadal, un sopar que tenia un gran èxit de participació i que era a més la prova del gran nombre de la gent de l’ofici que pertanyia a aquesta part de Catalunya.

Els periodistes de les comarques meridionals no vam ser aleshores, ni que crec que ho siguem ara, tan nombrosos com els lleidatans, però vam voler copiar la seva trobada, encara que només aconseguirem fer un sol sopar i bàsicament gràcies a la iniciativa de l’aleshores conseller de la Generalitat Joan Maria Pujals.

A parer meu, des de la recuperació de la democràcia, la procedència territorial de la gent del món de la comunicació és un símptoma també de la visibilitat de les seves terres en el conjunt del país; només cal seguir l’atenció informativa que la Corporació Catalana de RTV dona ara a les terres de Girona, política que ens indica que a parer seu qualsevol cosa que fan a les terres del Nord és rellevant i mereix ser tractada al màxim nivell; les d’aquí, les del Sud, o bé no fem moltes coses, o bé ells consideren que no valen la pena.

Un company barceloní em deia fa anys: «No t’enfadis, però els del Sud sou una mica com el cul de Catalunya: us hem deixat que us quedeu amb la indústria química, les centrals nuclears i el turisme low cost». Dissortadament amb el temps s’ha demostrat que tenia raó; aquí ens hem de menjar –dit en sentit literal– allò que no volen els de Barcelona cap amunt: contaminació, turisme massificat, l’AVE que ens passa lluny, el fet que ens acabem convertint en abocadors nuclears, que tinguem la màxima densitat de molins de vent per quilòmetre quadrat i que acabem essent culpables d’haver posat en marxa el tan mencionat Hard Rock Cafè.

El perquè d’aquest posicionament es respon amb una pregunta: tenen aquestes terres el pes polític que els correspon en les instàncies de govern tant d’aquí com de Madrid? La resposta és no i la culpa no s’ha d’anar a cercar fora, és nostra. La manca d’unitat del territori és un fet històric; portem dècades entretinguts amb les batalles de campanar, per exemple hem perdut temps construint una Universitat a trossos, hem discutit sobre temes inútils com per exemple el canvi del nom de l’aeroport, vam estar dividits quan es feia el traçat de l’AVE pensat que a casa nostra les estacions de l’AVE passarien per aquell municipi que més es mogués, ens estan fent línies de tren i de tramvia sense escoltar el nostre parer i un llarg etcètera d’oportunitats perdudes per la nostra culpa.

Al final queda clar que els problemes de les comarques meridionals de Catalunya no figuren a les agendes dels governs com caldria i que, malgrat això, no hi ha hagut mai cap pacte que portés a fer un front comú permanent en la defensa d’aquest territori; els intens, si ho podem dir així, han estat de per riure, com per exemple quan el 2009 els alcaldes de Tarragona i Reus, J. F. Ballesteros i Ll. M. Pérez, van acordar que treballarien per «compartir i competir»; 15 anys després sembla clar que només han fet la segona casa; el darrer, es va produir al mes d’agost passat, quan els dos nous alcaldes sorgits de les eleccions, Sandra Guaita i Rubén Viñuales, varen acordar redactar en sis mesos un full de ruta que portés a la creació de la Regió Metropolitana del Camp de Tarragona.

Una nova promesa d’unitat d’acció real o, un acord més que anirà al sac buit? M’agradaria creure que no solament ells, sinó també els alcaldes de les poblacions més importants del Camp, estiguin convençuts que aquest probablement, i mai millor dit, sigui el darrer tren que passi per a resoldre els grans problemes comuns. Ah! I no carreguem tots els neulers als batlles: aquesta munió de diputats i diputades, senadors i senadores que tenim a la demarcació també podrien fer alguna cosa, ens ajudaria a saber a qui deuen fidelitat, si als seus votants o a aquells que els han posat com a candidats a la llista electoral.

Josep M. Martí (Reus, 1950) és periodista i professor de la UAB. Ha treballat tota la seva vida professional a la ràdio i ha tingut diferents càrrecs a la Cadena SER.