Brexit: «Sobre mentides no es pot edificar res sòlid»

El 23 de juny del 2016, 17,4 milions de britànics van votar a favor d’abandonar la Unió Europea, un 51,9% de la població. La sortida de la Unió es va fer efectiva el 31 de desembre de 2020. Era la fi a un vincle de quaranta-set anys. Era, en paraules de l’aleshores primer ministre, Boris Johnson, «el nostre dia de la independència; el dia que recuperem el control».

Tres anys després, el suport al Brexit ha caigut al 32%, segons una enquesta realitzada per YouGov, que mostra que el 56% dels britànics creu que va ser un error. Es consolida la tendència del que es coneix com el ‘Bregret’, en unir les paraules ‘Brexit’ i ‘penediment’ (‘regret’): un de cada cinc ciutadans que va votar a favor de la sortida del Regne Unit de la UE ara pensa que va ser una decisió equivocada.

La crisi econòmica empeny una majoria de britànics a replantejar-se el Brexit i la tornada a la UE. Fins i tot, dos de cada tres ciutadans donen suport a un nou referèndum d’adhesió en els anys vinents. Aquestes dades em reafirmen amb una pregunta que sempre m’he fet: com una societat amb una història democràtica tan madura havia comès un error d’aquestes dimensions?

Vaig plantejar aquesta pregunta al periodista i escriptor John Carlin. Just abans de decretar-se el confinament per la pandèmia, vam quedar en una cafeteria del centre de Barcelona. Volia escoltar-lo perquè és una veu molt fonamentada per la seva experiència en processos tan complexos com la fi de l’apartheid a Sud-àfrica (és autor del llibre de referència, Factor humà), el Brexit, al qual ell es va oposar amb arguments apassionats, i el moviment independentista català, ja que aleshores vivia a Catalunya.

Considerava el Brexit el resultat d’un cúmul de mentides que van caure en un terreny adobat: «El sentiment nacionalista i de superioritat d’una part de la societat anglesa respecte de la resta d’Europa. Basat en l’imaginari que considera els britànics com els grans salvadors d’una Europa que va sucumbir a Hitler. I a la nostàlgia d’un passat imperial».

Per a John Carlin, aquest desenllaç significava que «el marc mental dels defensors del Brexit havia triomfat. Qui no vol tenir el control de la nostra vida? Qui no vol sentir-se independent? Era una victòria de les emocions sobre el coneixement, perquè les enquestes van demostrar després que la majoria dels que van apostar pel Brexit no eren capaços de raonar-ho. No sabien com afectaria realment les seves vides. Tant se val, era una qüestió de sentiments».

Per què una majoria de ciutadans britànics va ignorar totes les alertes sobre els perjudicis de tota mena que provocaria el Brexit? Danys que després s’han fet realitat. Els advertiments van ser combatuts pels defensors del trencament amb un relat alternatiu, i per una mentida flagrant: «Enviem a la Unió Europea 350 milions de lliures a la setmana, una quantitat que es podria destinar a la sanitat britànica».

Un relat basat també en la por, i rebuig, a la immigració, vista com una amenaça a la identitat britànica. Però els processos emocionals només emmascaren la realitat durant un temps. Per exemple, Gran Bretanya viu ara en risc de desabastiment per falta de camioners... immigrants.

I un tercer argument: Sortir de la Unió Europea permetria deslliurar-se de la burocràcia i les regulacions europees que, deien, dificultava la llibertat econòmica i perjudicaven les empreses britàniques. Aquesta suposada ‘llibertat’ les ha fet ara més fràgils.

L’ex primer ministre John Major, el 9 de novembre del 2020, va escriure un llarg article a The Spectator, un setmanari que va néixer l’any 1828 i que, des de llavors, reflecteix el pensament conservador britànic. Major advertia que «el fals optimisme és un engany amb un altre nom. Ja no som una gran potència. Mai ho tornarem a ser. Ja no som un pont insubstituïble entre Europa i Amèrica. Ara som menys rellevants».

John Major va ser sempre crític amb el Brexit. S’hi va oposar des del primer dia i va intentar denunciar les mentides sobre les quals se sustentava. En l’article proclamava que «sobre les mentides no es pot edificar res sòlid». És una frase per no oblidar. A Gran Bretanya, i arreu!

PD: Boris Johnson va caure el 7 de juliol del 2022, víctima de les seves mentides.

Josep Carles Rius Baró, nascut a Valls, és president del Consell de la Informació de Catalunya i de la Fundació Periodisme Plural. Va ser degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya. És doctor en Comunicació i autor del llibre ‘Periodismo en reconstrucción’ (UB, 2016). Professor de periodisme durant 25 anys a la UAB, ha estat sotsdirector de ‘La Vanguardia’ i també ha treballat a ‘El Periódico’, TVE o ‘Público’, entre altres mitjans.