Bon Nadal i visca el pessebre! El recorregut cívic de la cultura cristiana

El desterrament del pessebre de la plaça de Sant Jaume demostra sobretot una enorme incultura. Un laïcisme esbiaixat s’ha constituït com a dogma perquè la intolerància no es crea ni es destrueix, es transforma, i diferenciar la religió de les tradicions, com fan les grans cultures, aquí sembla impossible.

El pessebre evoca un nen que només de néixer els seus pares van salvar d’un pogrom de la monarquia jueva i van haver d’exiliar-se. I aquell nen només va arribar als trenta-tres anys perquè va morir al patíbul, després de ser torturat, acusat de rebel nacionalista per les forces imperialistes d’ocupació.

Dallà en endavant i vist des d’aquí, enumerem que, per començar el recorregut cívic de la cultura cristiana a la història de Catalunya, va ser l’abat Oliba, besnet de Guifré el Pilós, qui primer va parlar de Catalunya com a ‘pàtria’, any 1017. L’historiador Ramon d’Abadal afirma que devem a Oliba l’estructuració de l’estat que va anar creixent fins que el van bombardejar l’any de desgràcia de 1714. Ara que entrem al mil·lenari de Montserrat, és bo de recordar tot això, que és memòria històrica, perquè devem també a Oliba la construcció del monestir i la basílica consagrada a la Moreneta.

L’any entrant recordarem la trajectòria de serveis no només religiosos sinó també cívics de Montserrat. Arribant a la història contemporània, Montserrat va aixoplugar lluitadors antifranquistes de tots els colors, dels comunistes Miguel Núñez i Tomasa Cuevas als nacionalistes Josep Benet i Jordi Pujol, i va liderar denúncies contra la repressió dictatorial, amb les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde (1963) i la tancada d’intel·lectuals contra la pena de mort (1970) com a paradigma. D’aquella experiència unitària enriquidora sorgirà l’Assemblea de Catalunya, principal organisme de lluita per les llibertats polítiques i nacionals.

Als contraforts de l’Assemblea de Catalunya, hi va haver una reunió preparatòria decisiva a la parròquia de Santa Agnès, del carrer de Sant Elies de Barcelona, i la Constituent s’havia de celebrar a Crist Rei, el 23 de maig de 1971, però la policia la va desbaratar. El 7 de novembre del mateix 1971, tanmateix, l’Assemblea neix a una altra església barcelonina, Sant Agustí Vell. La important sessió plenària del 28 d’octubre de 1973, que entraria a la història per la detenció més gran jamai contada, la ‘Caiguda dels 113’, va tenir lloc a Maria Mitjancera del carrer d’Entença, gràcies a la generositat d’alt risc del rector, mossèn Antoni Torner. A la reunió posterior del convent de les Escolàpies de Sabadell, el 8 de setembre de 1974, van caure a mans de la policia altres seixanta-set demòcrates.

La manifestació de capellans del maig de 1966 havia fet aflorar una Església que s’oposava al nacionalcatolicisme. Comissions Obreres es va fundar el 1964 a Sant Medir, gràcies a mossèn Josep Maria Vidal Aunós. El va fitxar la policia i va fer honor als greuges que els feixistes li atribuïen fins al final de la seva vida: abans de morir el 2003, a vuitanta-dos anys, encara va acollir una tancada d’immigrants sense papers a la parròquia de Santa Maria del Pi. I si el sindicat obrer es va fundar en una església, l’universitari es va constituir als Caputxins de Sarrià, dos anys després, 1966.

A Santa Isabel d’Aragó, barri barceloní del Guinardó, el rector Mateu Terrats obria portes a reunions clandestines. Un dels vicaris era Lluís Martínez Sistach, després arquebisbe de Barcelona i cardenal. Feia la mateixa funció l’església de la Bonanova, regida per l’altre mossèn Vidal més fitxat que el parxís: Lluís Mª Vidal Bosch. I un dels avals més significatius per a la legalització del PSUC, el partit més important de la lluita antifranquista, va ser el del doctor Pont i Gol, arquebisbe de Tarragona i president de la Conferència Episcopal Tarraconense.

Quan l’any 2005 el president Maragall va rebre al Palau de la Generalitat mossèn Joseba Segura, avui bisbe de Bilbao, per informar-se de primera mà de les converses de pau amb ETA, li va dir: «No se senti estrany aquí, això és la Casa dels Canonges, soc el cent vint-i-setè president de la Generalitat i tots els meus antecessors van ser clergues, tret dels cinc últims».

Podria seguir i en sortiria un llibre. Bon Nadal i visca el pessebre!