Análisis electorals confondre la realitat amb el interès particular

Com qualsevol ciutadà interessat, hem passat la setmana de ressaca repassant anàlisis dedicades a les eleccions catalanes. Ja és habitual que la majoria dels presumptes especialistes confonguin la realitat i la lectura de les dades amb el que seria el seu desig o interès particular, tendència que invalida els seus anhels de pontificar sense tenir-ne gaire idea, per molt que es proclamin politòlegs o entesos en tan complexa matèria.

La tendència s’accentua en cas que paris l’orella a les interpretacions sorgides des de Madrid, errades com les tòpiques escopetes de fira. S’ha d’estimar el risc de manera temerària per a analitzar la complexa realitat catalana des de tan lluny, quan són, encara i per sort, un altre món en molts sentits.

Vuit dies després del pas per les urnes, amb la paciència consumida entre tombes i gires sobre possibles aliances i pactes de govern sense descartar la repetició d’eleccions, certifiquem que tornem a viure una mena de litúrgia ja tradicional, una rutina invariable dels polítics, al·lèrgics per sistema a qualsevol autocrítica. Per exemple, veure Carrizosa vantar-se després de recollir vint mil vots escarransits provocava certa pietat davant de tan patètic exercici. En tot cas, hauria pogut dir que, feta la feina que els hi havien encarregat, arribava el moment d’abandonar l’escena amb la consciència d’haver satisfet la voluntat dels amos.

En el cas d’Aragonès, el futur expresident s’ha fet l’harakiri en sacrifici que taparà les responsabilitats dels autèntics factòtums d’ERC. Tant se val, tots plegats continuen al seu aire, incapaços de reconèixer ni una mínima feblesa.

Diuen que els resultats s’han espanyolitzat i donen el procés per mort i enterrat. Com a bona part dels altaveus de comunicació els interessa difondre els corrents d’opinió que més agraden al poder, no els hi convé parlar gaire de la sensible abstenció enregistrada, ni caure en la temptació d’especular amb la quantitat d’independentistes que optaren per obviar les urnes, desitjosos d’enviar un missatge urgent de regeneració a les forces polítiques que els van trair després del Primer d’Octubre.

Encara ignorem si els polítics sobiranistes estan disposats a corregir comportaments i escoltar l’enuig dels decebuts, renegant del possibilisme estret de mires viscut en els darrers anys. D’acord, han perdut la majoria parlamentària, però tothom sap que els independentistes no han desaparegut de cop per art de màgia.

En tot cas, esperen encara que els seus polítics sàpiguen representar-los com mereixerien. A Junts, l’efecte Puigdemont tampoc dona per llençar coets, ni creure que el seu lideratge il·luminarà temps d’esplendor.

Tornant a Esquerra, haurien d’entomar la patacada de l’única manera possible, canviant de dalt a baix tota la cadena de comandament, d’un pragmatisme incoherent que ha estat durament castigat. També la CUP s’ho hauria de fer mirar, un cop acabada la fase inicial en què les seves cares visibles semblaven de garanties, avui substituïts per gent d’escassa volada que no es creuen ni allò que diuen, com va certificar el llenguatge corporal de la seva líder en campanya, incapaç de dissimular que temien una inevitable davallada.

A tots plegats i en espera d’esdeveniments, d’aliances gens naturals o repetició d’eleccions, aquí els tornem a tenir, sense cap projecte de país ni a curt, ni a llarg termini. Amb un guanyador dels comicis que serà, en cas d’arribar al càrrec, un president plegat als interessos i direccions de la central a Madrid, incapaç de reclamar el més bàsic i poc identitari, com seria el finançament que precisa aquesta Catalunya cada cop més marginada i empobrida, castigada a fons per les seves vel·leïtats secessionistes.

Ni Rodalies sabran arreglar. Il·lusió? Cap ni mitja. Els votants no han canviat gaire el panorama, tampoc els que s’han quedat a casa. Tantes cabòries i al final, simplement, resulta que anem perpetuant un desànim, una desafecció que no ens porta enlloc. Prou ho sabem, però tampoc faran res per a corregir la marcada tendència del declivi imparable.

Frederic Porta ha estat periodista a diversos mitjans durant els últims quaranta anys. Escriptor de llibres sobre la història del Barça. El millor encara està per arribar, segur. Etern aprenent.