Aigua, com l’aire que respirem

Maria del Mar Bonet, una de les millors veus europees, i possiblement del món, de la cançó, va fer aquest diumenge a la Febró, dins la programació del Festival Terrer Priorat, acabat d’estrenar i que s’estén fins al 7 de desembre, un concert preciós, emocionant. Sentir-la cantar enmig de muntanyes, amb un camp de futbol de la Febró desbordat d’un públic que traspuava estima per la cantant, és d’allò que no passa dues vegades a la vida. Els avencs de la Febró es devien obrir volent captar el so, la música, de la mallorquina M. del Mar Bonet, amb el valencià Borja Penalba a la guitarra i amb el canongí Dani Espasa al piano i a l’acordió.

Era una actuació que tard o d’hora havia d’encaixar en el festival que dirigeix Blai Rosés, que lliga vi, cançó i literatura, perquè Maria del Mar Bonet l’any 1979 ja va fer un disc amb el títol Saba de Terrer, i de fa pocs anys que té aquest espectacle que agafa d’una idea de Maria Antònia Salvà i fa en homenatge al franciscà Rafel Ginard, el qual va recollir més de quinze mil cançons populars, moltes d’elles associades a les feines del camp. I d’aquí que Maria del Mar Bonet digui que la més alta poesia que coneix és la de la gent que treballa el camp.

I què millor que aquest concert es fes a la Febró, que és un poble on també hi ha molta gent que es diu Bonet, com ara l’alcaldessa, Lourdes Martorell i Bonet.

La trobada dels dos Terrers, la del Festival i de la Saba de les cançons, que poden parlar tant de la collita d’ametlles com de la de figues, també es fixen en els problemes de la sequera. La cançó Tornada de treure aigo ben segur que feia pensar als espectadors que hi havia diumenge a la Febró, per bé que és un poble del Baix Camp, és allà on neix el Siurana, en els problemes de manca d’aigua que té el Priorat.

I de fet el Festival fa notar des de la imatge d’enguany i el cartell de la VIII edició, creats per Ferran Estivill, la situació d’emergència, la sequera extrema que fa que la suma de la pluviometria anual dels darrers dos anys no arribi ni a la mínima d’un any normal. Aqüífers buits i estrès hídric a la vinya mai vistos. Serem capaços de resoldre-ho, mantenint els cabals ecològics i entorns aquàtics? Hi haurà la solidaritat que ho faci possible en un moment en què només amb els excedents de l’Ebre, el Priorat, comarca veïna ja respiraria? Tenim consciència per salvar el patrimoni d’unes vinyes històriques que fan uns vins de ressò mundial, que ens donen prestigi arreu? O ens en lamentarem quan hàgim fet tard?

Terrer reclama aquesta atenció i moviments per capgirar-ho, després de dues minses collites, i quan tenim la d’aquest any en marxa, i proposa que aprofitem la seva programació de concerts intimistes, combinats amb tastos, perquè redescobrim les meravelles que tenim a tocar. El nou Govern que vol prioritzar els problemes de la sequera ja ho deu tenir damunt la taula, després del recés que va fer a l’altra banda de les muntanyes de Prades, a Poblet.

Parlant del nou Govern, dimecres de la setmana passada es va produir la trobada de la flamant consellera de Cultura, Sònia Hernández, amb la seva predecessora, Natàlia Garriga, (una àrea que segueix sota l’òrbita del Govern Aragonès) a la funció que inaugurava l’11a edició del Festival Internacional de Teatre de Tarragona. Joan Negrié i el seu equip fan molt bona feina per acostar a les nostres comarques alguns dels grans noms de la cartellera europea, com Pippo Delbono, el gran outsider italià que des del teatre de la ràbia, amb una companyia que recluta en manicomis, centres de desintoxicació o entre sensellaristes, i és capaç de bastir espectacles de gran bellesa estètica com La gioia (La joia), i que fan remoure les pors i incomoditats del públic, mentre ell mateix micròfon en mà des de la platea o l’escenari llegeix el text que busca capgirar relats i buscar l’emoció, sigui la de l’angoixa o sigui la de l’alegria.

Som aquí, en aquesta cruïlla, i la música o l’escena ens ho recorden.