L’exoneració del deute públic, assignatura pendent de la reforma de la Llei Concursal

El passat 26 de setembre va entrar en vigor una nova reforma de la Llei Concursal que, a grans trets, suposa un avenç per aconseguir un marc normatiu que garanteixi el dret a la Segona Oportunitat. És a dir, que els empresaris que pateixen una fallida del seu projecte, puguin evitar la mort civil que suposen els deutes que acostumen a acompanyar aquestes situacions i tinguin la possibilitat de refer-se. Això en virtut de considerar als emprenedors i al seu producte -les empreses- com un actiu de la societat, per la seva capacitat de crear riquesa, llocs de treball i els corresponents recursos públics que generen per la via dels impostos. Una visió que ja té reconeixement legal a la Unió Europea, gràcies a una directiva que recull aquest plantejament.

En particular aquesta reforma de la Llei Concursal suposa un considerable avenç en el cas de les microempreses i els autònoms, que tenen una capacitat de resistència molt limitada davant l’adversitat, i per a les que s’estableix una via específica per a un sector, que, no ho oblidem, representa més del 90% del nostre parc empresarial. A grans trets, el nou marc legal impedeix que es liquidi la totalitat dels bens i actius del deutor per satisfer els deutes contrets, cosa que suposava, a la pràctica, el tir de gràcia al deutor, que no podia aixecar el cap mai més. Salvant els recursos que generen ingressos, en canvi, una empresa que compleixi alguns requisits pot tornar a ser rendible i seguir exercint de motor econòmic per a la societat, responent als seus deutes amb un pla de pagament que tingui en compte que la supervivència empresarial ha de ser una prioritat.

Tanmateix, en el seu propòsit d’avançar cap a una aplicació efectiva de la Segona Oportunitat, aquesta reforma té, però, una assignatura pendent sobre la que ara s’ha obert una escletxa d’esperança. Em refereixo a l’exoneració del deute públic, és a dir, eliminar o ajornar allò que, en el context d’una fallida empresarial, s’ha de pagar a les administracions, en particular a l’Agència Tributària o a la Seguretat Social. Una figura aquesta, la de l’exoneració del deute públic, marcada ja com obligatòria per la Unió Europea però que no contempla aquesta reforma a l’Estat espanyol.

I no ho fa amb l’argument que els deutes amb les administracions són sagrats per una qüestió de solidaritat i interès general. Oblidant els arguments que utilitza la normativa europea, que desenvolupen la idea que quan es facilita la continuïtat d’una empresa s’està mantenint un focus de generació de riquesa que es tradueix en llocs de treball i pagament d’impostos. Un escenari molt més desitjable que abocar a l’emprenedor a la marginalitat o a l’economia submergida. Amb aquest enfocament és, per tant, una qüestió d’interès general.

L’escletxa d’esperança a la que em referia és la iniciativa de l’Audiència Provincial d’Alacant que, a partir del cas concret d’un matrimoni administrador d’una societat que ha de satisfer un deute de 190.000 a la Seguretat Social, planteja al Tribunal de Justícia de la Unió Europea el que des del punt de vista jurídic és una evidència: els estats de la Unió no poden contradir amb les seves legislacions els principis rectors de l’ordenament legal que marca Europa, tal com recull una sentència d’un jutjat d’Albacete. De fet, segons els arguments d’aquests organismes, aquests principis són d’aplicació directa al territori europeu, perquè suposen la cúspide de la piràmide legislativa que regeix el nostre sistema judicial.

Ara cal esperar la resposta del TJUE, però és evident que s’està obrint un camí en el que hi ha l’esperança que, mitjançant l’exoneració del deute públic, es pugui arribar a tenir un marc en el que aquesta Segona Oportunitat sigui factible, apropant-nos al paradigma anglosaxó: protegir l’emprenedor com a actiu de la societat que és. En cas contrari, demostraríem que no hem aprés res de les crisis continuades que estem patint des de 2008.