L’espectacle més gran
Un antic cap de colla –de les que opten a guanyar el Concurs– em va dir, fa uns anys, que la nit abans de la seva festa major tenia un cuquet que el rossegava per dins, però que la nit abans del Concurs no dormia.
Cert, el Concurs és singular. Començant perquè és una diada que dura més d’un dia. Un concurs que són tres que són un, tot i que, pel que fa al lloc, siguin dos. Ja va néixer singular, ara just fa 90 anys: les dues colles del Vendrell van acabar fent boicot a una convocatòria presidida per Pau Casals, que n’era un reconegut seguidor. El Concurs també va néixer singular per la seva ubicació tarragonina, que s’ha mantingut inalterable des d’aquell 1932: la plaça de Toros, ara la Tàrraco Arena Plaça.
És l’única actuació en què la majoria del públic és a dalt, no arran de terra. És la única actuació en la qual els castellers veuen, des de peu de plaça, totes les reaccions del públic a les graderies, de la mateixa manera que és l’única en la qual el públic veu totes les reaccions dels castellers a peu de plaça. Això explica –que no justifica– algunes de les coses que hi passen. És, també, una actuació que té una accés limitat a partir d’una entrada de pagament. Fins no fa massa, això era un altre fet únic. D’uns anys ençà, hi ha d’altres actuacions que contenen alguna d’aquestes limitacions: les que es fan a llocs com PortAventura, festivals, convencions, congressos, hotels o càmpings.
La TAP aporta un altre tret singular, que forma part de l’essència del Concurs. Es fa a Tarragona, però no és de Tarragona: amb una ubicació fora del mapa casteller tradicional, no és una actuació tarragonina en la qual hi participin colles de fora, perquè és de totes i cadascuna de les que hi són.
L’encert en promoure i allotjar el concurs oferint-lo a tot el món casteller ha comportat la millor seguretat de la seva pervivència. Les capitalitats no es proclamen, s’exerceixen des del reconeixement de la comunitat, que s’hi ha de sentir còmode. En això, Tarragona ha actuat amb molta saviesa. La inclusió del Concurs7 de Torredembarra com a primera de les tres diades n’és una altra mostra: el reconeixement de la diversitat del món casteller i del pes que hi tenen les colles més modestes, però també de la mateixa diversitat del territori. I un altre element massa poc valorat: la trobada de les colles internacionals de dissabte matí –enguany Londres, París, Copenhage, Andorra i Madrid–, que acaba de confegir-ne la universalitat.
Hi ha una darrera singularitat, que és la que ha causat les polèmiques més notables i els rebuigs més evidents: la puntuació i la classificació final. Quan es van convocar els primers concursos, trencaven el que era habitual en el fet casteller. De sempre s’havien valorat totes les actuacions tenint en compte les dificultats de les construccions, però s’havia fet de manera connatural, sense necessitat de puntuacions ni classificacions. Durant molt de temps, això dels punts i les classificacions va ser matèria reservada per als concursos. D’un parell o tres de dècades ençà, els rànquings publicats a la premsa –i el seu predicament entre castellers i afeccionats– s’hi han afegit.
El Concurs va néixer com a local, amb la voluntat d’arribar a la gent d’un territori que no excedia del triangle Valls-el Vendrell-Tarragona. Amb l’expansió de la geografia castellera i del nombre de colles, el constant augment de la dificultat de les construccions i la seva cada cop més significativa presència en la nostra realitat social i cultural, la repercussió del Concurs ha gaudit d’una explosió exponencial. Primer, a partir dels anys 90 del segle passat, quan es va fer un forat en la premsa d’arreu del país, que va descobrir amb un intermitent entusiasme això dels castells. I més modernament ha assolit un ressò global.
A partir de la consideració del fet casteller com a Patrimoni de la Humanitat, les possibilitats tècniques que aporta la renovada TAP i la feina feta per un equip directiu mantingut en els anys i sostingut per l’Ajuntament, s’ha aconseguit que les seves imatges arribin a tots els continents. Per tot això –i per moltes més coses– el concurs ha esdevingut l’activitat de cultura popular catalana que obté més repercussió fora del nostre àmbit. I no només de la cultura popular. Cap altra activitat que es fa al nostre país –que no sigui esportiva o relacionada amb algun congrés tipus Mobile– obté aquest ressò. I aquestes no tenen els elements d’identificació nacional i patrimonial que aporta el Concurs.
Per damunt de tot, les colles que participen en alguna de les seves diades i convocatòries, des de les que fan castells de 6 fins a les que en plantaran de la gamma més alta, representen la riquesa del fet casteller i exemplifiquen la seva força. D’un costum secular que s’ha sabut adaptar, gairebé com cap altre, a la modernitat. D’una tradició que perviu gràcies a un esforç col·lectiu de multitud de vivències personals.