L’aparador que ens enorgulleix i ens obliga a ser millors

Ens queixem, molt sovint amb raó, de ser un territori oblidat, invisible. A vegades ens auto-retraiem, també, que som una ciutat sense empenta, amb poca capacitat de projectar-se i d’agradar-se. I també en això, moltes vegades, tenim raó. Però llavors arriba el primer diumenge d’octubre dels anys parells, quan les pandèmies ho permeten, i ens ho espolsem tot de cop. Perquè és el dia en què Tarragona esdevé i se sent capital amb l’organització del ben anomenat espectacle casteller més gran del món.

I ho és en dues dimensions: la primera, en òptica de món casteller. No és només que cada dos anys la Tarraco Arena esdevingui l’epicentre de tot, que indubtablement ho fa com cap altra diada castellera del calendari, sense comparació possible. És que, a més, el Concurs condiciona tota la resta del que les colles fan al llarg de l’any, des de la planificació del calendari fins a la programació dels assajos, passant pels objectius i fites de les altres diades. Tot s’orienta a arribar a la Tarraco Arena Plaça (o a Torredembarra) en les millors condicions d’oferir els teus màxims.

Al mateix temps, en clau portes enfora, el Concurs projecta Tarragona, per unes hores, com la capital de Catalunya. Cap altre esdeveniment que tingui lloc a la nostra ciutat és capaç d’aglutinar tantes mirades externes. És cert que hi ha potencial per créixer, que l’interès mediàtic i les ganes no només d’ensenyar l’espectacularitat visual dels castells, sinó també d’entendre’ls, tenen marge de millora. Però ja en l’actualitat podem afirmar que, per a la nostra ciutat i el nostre territori, el Concurs de Castells és un dels millors aparadors. Una de les poques ocasions en què es gira la mirada cap al sud i no és per buscar males notícies.

Cal dir-ho més sovint: tenim un tresor. Òbviament cal cuidar-lo, i cal voler millorar-lo de manera continuada des de l’exigència i l’autocrítica. Però, sobretot, el que cal és presumir-ne. I ho hem de fer amb orgull, perquè ha estat una aposta històrica de Tarragona i ara també de Torredembarra. I també amb generositat, sent conscients que l’espectacle no existiria sense els milers de castellers de les 42 colles participants, que amb el seu esforç i amb la seva fe, han fet gran aquesta diada única.

El Concurs no només és la cita on més grans castells es veuen. Les colles que han assolit aquest cap de setmana la seva millor actuació de l’any han estat nombroses. Algunes, fins i tot, la millor del seu historial, com és el cas de la Joves de Valls. També en això cal ser agraïts: el Concurs és el que és també perquè les colles se’l creuen i se’l prenen amb aquesta ambició.

Però compte. No tot és perfecte. I ara ja parlo com a casteller. Que el Concurs sigui el nostre principal aparador internacional ens obliga a tenir tanta cura com sigui possible de certes qüestions, en especial les que tenen a veure amb la seguretat. El dia en què més mirades concitem, necessitem projectar-nos com una activitat espectacular, dinàmica, vibrant, valenta... però també responsable, seriosa i segura.

No és cap secret que la seguretat dels castells en general, i la participació de menors d’edat en particular, poden en qualsevol moment esdevenir focus de debat. Un debat per al qual estem preparats, com a món casteller, tant en dades objectives com en arguments que portem dècades validant com a certs, però que hauríem de saber gestionar també en l’àmbit de les percepcions.

No és fàcil, en un Concurs que, com he dit, representa un context idoni per anar a intentar castells al límit de les teves possibilitats. Tampoc és fàcil perquè la TAP, que presenta moltíssims avantatges que la fan única en altres aspectes, a nivell purament casteller és un emplaçament complex (per diversos factors: pressió ambiental, sonoritat, actuacions simultànies, referències inusuals pel fet d’haver-hi grades...) a on, per tant, la dificultat s’incrementa. Més encara quan parlem de castells límit.

Però de ben segur que sabrem trobar l’equilibri. Cal no oblidar, abans de ser alarmistes, que aquest 2022 és excepcional, de represa després de dues temporades de pandèmia. Així ho demostren les dades de les darreres campanyes anteriors al 2020. De manera que el percentatge de caigudes que hem vist enguany (no només al Concurs, en general a la majoria d’actuacions ‘de màxims’) estic segur que és fonamentalment conjuntural. Simplement faríem bé de no acostumar-nos, confiar-nos ni conformar-nos, i d’exigir-nos tornar als estàndards en els quals ens havíem instal·lat abans de la pandèmia. En això no hem de normalitzar cap passa enrere.